28/12/08

seguretat/inseguretat

Quan creix aquest sentiment de complicitat és quan més segura em sento. A la mínima que em sento perduda perdo la complicitat, l'amor i l'amistat.
Jo sola ho perdo tot, però en realitat només ho perdo en el cap. Sóc tan insegura que puc perdre-ho tot sense motiu.
(Com aquella gent que de tant pensar que estan bojos es tornen bojos.)
És com hipocondria de solitud...

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Sàpigues que et llegeixo. Sàpigues que t'entenc.

Espero que d'això l'amor i l'amistat en surtin realçats. Espero que siguin més forts que aquest peix que es mossega la cua que es diu por i frustració.


Mira'm als ulls, que tot en mi és teu;
fins els records que són darrera el lleu
horitzó de la nostra coneixença
fonen llur lívida claror de neu,
Amor, amb l'alta llum que en els teus ulls comença.

Mercè ha dit...

Uau, el comentari de dalt.

Vaig llegir un llibre que es deia "Los Renglones torcidos de Dios", no recordo de qui (era molt molt vell i feia olor de llibre vell i m'encantava) d'una dona que era boja que creia no ser boja i volia fer creure als altres qe era boja. No sé si s'ha entès, tu busca'l: és bo-ní-ss-im!