29/12/10

Bye Bye 2010

Sembla que quan s'acaba l'any toca mirar enrere i valorar-lo. Ha estat un any profitós? He aprofitat al màxim els 365 dies? Què he après? Sóc millor persona?
Bé, tot és relatiu. Sobre si sóc millor persona que ara fa un any... No en tinc ni idea, és possible que això es valori millor des de fora, però he de dir que no em sento malament amb com ho he portat tot plegat. És cert que he tingut dies, o setmanes, de més crisi (sense parlar de l'economia, que evidentment puteja a tothom), ja sigui per temes acadèmics com personals. Hi ha hagut gent molt puta aquest últim any (no sé si jo també ho he estat).
La qüestió és, que sempre, cada any, hi ha algunes preocupacions que fan que sembli que no has tingut un bon any, però si em miro tota la resta de coses que he fet... Estic molt satisfeta del 2010.
Crec que, almenys per a mi, ha estat un bon any. No donaré detalls; ja sé jo quins motius em porten a afirmar això.
Ara només em queda dir, que espero que el 2011 sigui encara millor que aquest últim any. Se'm presenten uns mesos complicats... Acabar el batxillerat, treure una bona nota a la sele... però, sobretot, decidir què vull fer amb la meva vida a partir d'ara. Em sembla una decisió molt complicada, la que he de fer. Realment estic aterroritzada, perquè no em vull equivocar. (Ja sé que diuen que ara és moment d'equivocar-nos i tota la pesca, però, al cap i a la fi, qui vol equivocar-se...?).
Així doncs, espero que el 2011 sigui un molt bon any, que pugui superar tot el que em proposi i que aconsegueixi centrar-me (al menys part de mi) per agafar un bon camí.
:) Salut!

24/12/10

Bon Nadal !

Sota quatre pals mal col·locats hi trobem un home i una dona. Ell, fascinat, espera ansiosament que ella pareixi. El nivell de cultura de l'home és més aviat inexistent, així que a ella no li ha costat de convèncer-lo. M'explicaré:
Fa aproximadament set mesos que ella va començar a engreixar-se. Li creixia la panxa i guanyava pes. Al començament va poder amagar-se'n; no podia dir-li al seu marit que estava embarassada, ja que era més que evident que no podia ser fill seu (mai havien consumat el matrimoni). Però en algun moment o altre ell se n'acabaria adonant. I, efectivament, uns mesos més endavant ell va començar a sospitar, i la va acusar d'adulteri. Ella, desesperada, sense feina i depenent per complet dels diners que recaptava el seu marit tocant la flauta, va dir el primer que li va passar pel cap:
- És fill de Déu! És fill de Déu!
Al començament, el marit no s'ho volia creure, però al cap d'aproximadament cinc minuts, es va acabar convencent, entusiasmat per la idea que la seva família hagués estat escollida per representar a Déu sobre la superfície de la terra.

Així doncs, ara ella està a punt de parir. La insuficiència de recursos higiènics i mèdics posen en perill la vida del nen (evidentment, no pot ser una nena!), però ell, el marit, no està preocupat per la salut de la dona, perquè s'ha convençut que Déu vetlla per ella.
És 25 de desembre, i ella ha trencat aigües ja fa unes quantes hores. No hi ha ningú que la pugui ajudar, i ella nota que el seu nen pateix, i no vol morir desagnada. Desitja amb totes les seves forces que el pare del nen sigui al seu costat, però en comptes d'aquest, que ja li va deixar clar que no vol saber res d'ella, hi ha el flautista, acompanyat per dos animals que desprenen una pudor terrible, tenint en compte que no s'aixequen ni per cagar.
Finalment, ella infanta un nen, que surt relliscant, ple de sang i restes de bossa amniòtica. Triga molt en respirar, no plora, però el pare adoptiu està convençut que un miracle el salvarà. L'agafa per un peu. Mai havia vist un nadó abans, i no sap què fer-ne, així que el petit queda suspès cap per avall. Degut a la ignorància de l'home, que sembla que no sap diferenciar el cap i el cul del nen, aquest últim finalment plora. És viu.
La parella no té res per netejar i tapar a criatura. Ella està espaterrada, i no deixa de sagnar. El nen no para de plorar, i a l'home li està agafant un mal de cap horrible. Veient la terrorífica imatge amb pinta d'apocalipsi, la gent de poble, que fins aleshores havia ignorat a la parella de sota l'estable de pals, comença a dur-los alguns presents, bàsicament perquè parin de fer soroll, (és de nit, i volen dormir).
Ell, el marit, aprofitant l'avinentesa, exclama una vegada darrere l'altre:
- És fill de Déu! És fill de Déu!
Jesús, Maria i Josep es mitificaran. El fill de Déu, que nasqué en una bonica establia.

__________________________________________

M'encanta el Nadal :)
Me'n vaig a Lleida, salut !

20/12/10

El cervell, un objecte d'estudi inexacte

Els pensaments sexuals ataquen el cervell masculí un cop per minut, les dones pensem en el sexe un cop al dia.

No.
No, no i no. Tòpics.
No m'ho crec. Ni m'ho crec, ni m'ho vull creure.
Que sí, que segur que hi ha homes que contínuament pensen, parlen i fantasiegen sobre sexe. Però saps quants minuts té un dia? Mil quatre-cents quaranta minuts. Així doncs, se suposa que els homes pensen en el sexe mil quatre-centes quaranta vegades al dia. Això fa que pràcticament els homes es passin el dia amb una única obsessió al cap, que els impedeix concentrar-se en altres activitats. Només sexe.
I les dones què? Que només pensem en sexe un cop al dia? Si és així, conec un munt de casos, i m'hi incloc, que estan fora de la norma. Personalment, els pensaments sexuals m'ataquen el cervell unes quantes vegades més que una al dia.
Potser és que quan les dones ens fem grans deixem de tenir contínuament el tema al cap, i potser fan les estadístiques amb dones d'edat... avançada. Però si és així, realment, quina desgràcia i quin avorriment de vida!
Em sembla exagerada aquesta diferència en els cervells de l'home i la dona. Espero, vaja!, que sigui exagerada.

7/12/10

So long, Marianne - Leonard Cohen

Won´t you come over to the window, my little darling,
I'd like to try to read your palm.
I used to think I was some kind of gypsy boy
before I let you take me home.
So long, Marianne, it's time that we began
to laugh and cry and cry and laugh about it all again.

You know that I love to live with you,
but you make me forget so very much.
I forget to pray for the angels,
and then the angels forget to pray for us.

So long, Marianne ...

We met when we were almost young.
It was down by the green lilac park.
You held on to me like I was a crucifix
as we went kneeling through the dark.

So long, Marianne ...

For now I need your hidden love.
I'm cold as a new razor blade.
You left when I told you I was curious.
Did I ever say that I was brave?

So long, Marianne ...

You are really such a pretty one.
I see you've gone and changed your name again.
And just when I climbed this mountainside
to wash my eyelids in the rain.

So long, Marianne, it's time that we began to laugh and cry and cry
and laugh about it all again.