Matilda, una pel·lícula innocent i deliciosa

Des de molt petita, (de fet, des de sempre, des que tinc consciència, si és que en tinc), no recordo una pel·lícula amb més detall, amb més il·lusió, amb més tendresa, que la de Matilda. Puc dir amb tota tranquil·litat i convicció que és una pel·lícula que m’ha marcat, i molt.

Si no és el vídeo que he mirat més vegades en tota la meva vida, no n’he mirat mai cap. Això sí, ja ho adverteixo, tot i que suposo que la majoria ja ho sabreu, que es tracta d’una pel·lícula per a criatures. Així que, si l’he vist cent vegades, ha estat entre 1996 (any en què es va fer Matilda) i el gloriós (i malaurat) dia en què a casa ens vam acomiadar del reproductor de VHS, donant la benvinguda al DVD, que va capgirar completament el meu rànquing de pel·lícules preferides.

La qüestió és que aquest any els reis mags em van portar la meva pel·lícula preferida de la infància en format DVD, ja que durant el 2011 vaig ser molt bona noia. A la mínima que vaig tenir una estona em vaig estirar al sofà preparada per deixar-me envoltar de la màgia de la Matilda, aquella nena tan fascinant, i desitjant amb totes les meves forces que no se’m trenqués un mite tan elemental per la meva vida.

Matilda, un cop més, no em va decebre. En recordava totes i cada una de les escenes, alguns trossos de diàleg, la cinta de cabell de la protagonista, els bombons de la capsa de la senyora Trunchbull, l’adorable caseta de la senyoreta Honey, l’escena en què la Matilda es prepara unes tortitas… Em vaig sentir criatura un cop més.

Però, sobretot, em vaig adonar (d’aquí la marca que abans comentava que Matilda ha deixat en mi) d’on ve la meva passió pels llibres, per llegir mil-i-una històries fantàstiques i endinsar-me als mons novel·lístics perduts. Qui no hauria volgut, als quatre anys, tenir la màgia de la Matilda? I si llegint-me una biblioteca sencera puc aconseguir-la? I si encara hi sóc a temps? Seguiré llegint, per si de cas…

Per si no ha quedat prou clar: Matilda és una gran recomanació, tant pels qui ja l’heu vist, recordar-la; com per pares amb criatures (ara teniu l’excusa per mirar-la), o qualsevol persona capaç de mirar amb bons ulls una pel·lícula innocent i deliciosa.

Per descomptat, no us oblideu de llegir el llibre! No cal que presenti a Roal Dahl.

Matilda (1996), Danny DeVito. Adaptació cinematogràfica del llibre Matilda (1988) de Roal Dahl.

Podeu trobar el llibre i el VHS a la Xarxa de Biblioteques Municipals (la versió en DVD no l’he trobat): http://bit.ly/ztO4eT

(Article publicat al web laculturanovalres)

Transglosadors. De la glosa al hip hop

El col·lectiu Cor de Carxofa i el Centre Cultural La Farinera del Clot aposten per apropar la glosa i el hip hop en català

Un any més el món de la música improvisada en català va protagonitzar el Transglosadors, una trobada amb l’objectiu d’apropar la glosa, vessant més tradicional d’aquesta música, amb el hip hop. El passat 4 de febrer, el Centre Cultural La Farinera del Clot, en una iniciativa conjunta amb l’organització Cor de Carxofa, va acollir improvisadores d’arreu dels Països Catalans en un combat per aconseguir les millors rimes, ja fos cantant un garrotí o rapejant.

Aquesta era la cinquena i última vegada que se celebrava el Transglosadors, la jornada de connexió entre la glosa i el hip hop en català. Els col·lectius organitzadors, un cop més, van voler demostrar que la distància entre la glosa tradicional i l’estil de música rap no és tan acusada com ens podria semblar. Al cap i a la fi, en termes generals, la idea és la mateixa: l’origen de tots dos estil es troba en la cultura popular, tots dos construeixen rimes de manera improvisada amb una música de base, volen aconseguir un discurs més o menys fluït i, sobretot, elaborar un missatge de temàtica comuna entre els dos estils: la crítica social i política (i alguna o altra rima més pujada de to).

La jornada

Va començar a les 20h, amb una sessió de micro obert dirigida per El Putu Nota (Pau i Xavi), i Poker d’Asos, que van rapejar alguns temes propis i van donar peu a les glosadores que es trobaven entre el públic a pujar i intentar improvisar a ritme de hip hop. Algunes intrèpides s’hi van atrevir, tot i que se les va veure molt més còmodes cantant garrotins i nyacres dalt l’escenari, durant la batalla entre glosadores i rapers. De la mateixa manera, aquests últims van provar sort amb la improvisació tradicional – alguns amb més èxit que d’altres, s’ha de dir –. Mireia Mena, Ramon de Cervera i Ferriol Macip, entre d’altres, van protagonitzar aquest “Espectacle Transglosador”.

Per acabar la nit, van pujar a l’escenari la resta de glosadores per oferir el darrer combat de glosa per equips que oficiaria Transglosadors. D’aquesta manera va concloure la final de la Lliga Nacional de Glosa, quedant l’equip de Guillem Ballaz, Caterina Canyelles, Ferriol Macip i Maria Dolors Sabater com a guanyador.

La crítica social, la corrupció, els mil-i-un vestits de Camps... van ser temes força recurrents, tant al combat com a la xarxa social Twitter amb el #garrotweet, que va tenir un paper força actiu durant tota la jornada. Tot plegat va anar animat per una backband de primera amb Marc Serrats al capdavant.

L’últim

I després de cinc anys, Transglosadors s’acaba. Com qualsevol projecte, comenta Caterina Canyelles, glosadora i presidenta de Cor de Carxofa, Transglosadors va néixer, va créixer, ha donat els seus fruits i ara s’ha d’acabar. Ja ha fet la feina que havia de fer, la pretensió no era que durés per sempre. Això no vol dir, ni molt menys, que l’associació deixi de fer altres coses per recuperar, estimular i difondre la glosa en català.

S’acaba el Transglosadors / Però una cosa jo us diria / Podem estar ben contents / De la bona companyia.

_____________

#garrotweet

Per segona vegada a Transglosadors, Twitter va resultar una eina innovadora útil per donar veu tant a aquells que no eren a l’acte en persona, com al públic o els mateixos glosadors que volguessin interactuar i provar sort amb els garrotweets.

Què és un garrotweet? Com descriu el col·lectiu Cor de Carxofa, “és el fill esguerrat dels garrotins, però només per escrit. És a dir, que són quatre versos de set síl·labes amb rima, com a mínim, entre el segon i el quart vers”.

Roc Casagran, el jove poeta de Sabadell, va ser qui es va encarregar d’anar proposant temes a Twitter perquè la gent participés d’una manera semblant al concurs que s’estava duent a terme a l’escenari de La Farinera.

(Article publicat a l'edició en paper del Setmanari de Comunicació Directa, número 260, 8 de febrer de 2012.) La publicació en paper conté alguns canvis d'edició.

Reflexions conspiratòries

Sembla que, finalment, sí que he après coses a les classes de català de la universitat. I sobretot he tingut ocasió de reflexionar. Fa unes setmanes vam estar fent un debat que portava el nom de “Catalunya is not spain”. Amb això ja ho dic gairebé tot. La qüestió és que analitzàvem el tema a partir dels mitjans de comunicació, i vam estar veient alguns programes que s’emeten a televisions i ràdios de dretes que, realment, escandalitzen i molt. L’insult gratuït flotava per l’ambient dels platós. Sobre això, vam estar comentant que aquí, als mitjans catalans, mai hi trobaríem unes acusacions com les que apareixen a Intereconomía, o com les que llença Jiménez Losantos al seu programa absolutament denigrant.

Parlant, doncs, d’aquest tema, se’m va acudir una cosa, una espècie de conspiració, una manera d’aconseguir la independència de Catalunya.

Què passaria si un mitjà de comunicació català produís un programa com aquest que acabo d’esmentar? Quan ho fa Espanya no passa res però, si ho fes Catalunya, no és ben cert que ens emportaríem una bona bufetada i, probablement, una multa, i diverses acusacions per diversos motius i diverses collonades. Un cop aquí, segurament es tancaria el programa en qüestió, hi hauria censura al mitjà, etc. I què passaria, a més, si el programa formés part d’una cadena pública? No és molt probable que aquesta acabés desapareixent? Que la tanquessin des del Govern? (Plantejo suposicions, però estic segura que això no passaria a una cadena espanyola.)

Aquí és on entra el poder del poble.

Ens trobem, actualment, en què hi ha una part de la població de Catalunya que té clar que vol la independència, una altra part que no la vol i una altra que no s’inclina per cap opció. Estic convençuda que si desaparegués tv3, considerant que és el mitjà de comunicació públic català de major rellevància, moltes de les persones que no veuen clara la independència canviarien d’opinió, per la forta repressió que exerciria el Govern espanyol sobre Catalunya. I a bogeria del poble, l’excitació, la indignació... del poble serien molt més fortes que la repressió. CAOS, CAOS, CAOS!!!

Catalunya s’acabaria revelant contra Espanya i aconseguiríem la merescuda independència.

Someone missing

Ara ho faria diferent... Ara et deixaria que m'agafessis la mà mentre passegem pels carrers del teu poble. Ara em quedaria mirant-te durant hores, sense apartar la mirada com vaig fer aquell dia a casa teva. Si tornés a començar l'estiu et deixaria acariciar-me i et tornaria totes i cada una de les carícies, perquè no arribés un dia en què ja no volguessis tornar-me a cuidar com si fos una nina fràgil. Per no haver-te de trobar a faltar i sentir que podria haver-ho fet millor. I potser així hauríem parlat més, i potser no m'hauries deixat de trucar.

Confidències dalt l'escenari. Motis/Chamorro/Terraza

El Jamboree de Barcelona va acollir, el passat diumenge, el primer concert del cicle Andrea Motis, Joan Chamorro & Friends que tindrà lloc a la sala durant el primer trimestre de l’any. Motis i Chamorro, acompanyats pel pianista Ignasi Terraza, van sortir a l’escenari a oferir una bona dosis de jazz.

El repertori que van tocar, en gran part, forma part del CD Joan Chamorro presenta Andrea Motis, que van gravar els músics l’any 2009, juntament amb molts altres artistes de talla internacional. Alguns temes, com va anar dient Chamorro mentre els presentava, no els havien tornat a tocar des de la gravació del CD, com són, per exemple, Basin Street Blues o It’s a Wonderful World.

El públic, que omplia la sala més enllà dels seus límits, va poder gaudir d’un jazz net, tendre, amb molt sentiment. Per la seva banda, els tres músics presentaven els temes de tant en tant, quan sortien de l’estat de trànsit en què es trobaven, abstrets, com si fossin a un altre món. Terraza va oferir uns solos impecables; Motis va mostrar preferència per la trompeta, més que pel saxo; i Chamorro ensenyava, orgullós, el seu immens saxo baix.

Els temes que van sonar, variats, decidits i retocats a última hora, van ser, entre d’altres, Somewhere over de rainbow, Someday my Prince will come, Desafinado, New Orleans, I can’t believe that you are in Love with me, Twenty-four hours a day, L.O.V.E i un increïble Please don’t talk about me when I’m gone, que va impressionar el públic amb la seva animada execució i velocitat.

'Tretzevents', els còmics de la infància de Catalunya

Després de 60 anys d’il·lusionar la mainada, la revista es deixarà de publicar

En un indret de l’Eixample de Barcelona, a prop d’Arc de Triomf, hi ha una petita llibreria. Al fons del local, una porta dóna accés als despatxos de l’editorial Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Allà, acompanyada de revistes de tots els colors possibles, em va rebre Montse Ginesta, dibuixant, il·lustradora i, fins ara fa un mes, directora de la revista infantil Tretzevents. Engrescada i xerraire, va començar a parlar, disposada a explicar-me amb pèls i senyals la seva passió pel còmic i pel català.

L’any 1951, sota el nom de l’Infantil, va aparèixer una de les primeres revistes en català. Uns anys més tard canviaria aquest nom per Tretzevents. A través de les seves pàgines milers de nens i nenes de Catalunya han jugat i viatjat pel món dels còmics. La seva tasca va ser reconeguda l’any 1987 amb la Creu de Sant Jordi. Després de seixanta anys, el Tretzevents ha anunciat el seu tancament. El motiu? La falta de subvenció que ajudava a mantenir-la.

El Tretzevents es va intentar comercialitzar als quioscs. Veient que no acabava de funcionar, es va optar per fer-lo revista de subscripció. Amb les dificultats que això comporta, la falta de diners i de promoció, la Conselleria els va atorgar una subvenció que, amb la situació econòmica actual, han deixat de rebre. Montse Ginesta me’n va donar la seva opinió: “Nosaltres no som crítics amb què ens hagin tret la subvenció. Nosaltres som crítics amb la crisi que passem. Els diners es poden gestionar en coses que potser l’Estat opina que són més interessants. Jo opino que la llengua ho és molt, però ells poden opinar que no...”

Es tracta, des dels seus orígens, d’una revista de còmic, d’entreteniment, sense finalitats didàctiques ni missatges més enllà dels purament gràfics (a més d’alguns petits textos – reportatges, poemes...–). L’experiència i l’opinió dels subscriptors han anat, a poc a poc, modelant l’aparença de la revista. Com que la franja de lectors era molt jove, van haver d’adaptar-ne els continguts per tal que la imatge i els colors, predominessin per sobre del text. Aquest és un dels enunciats més clars que va transmetre la directora del Tretzevents. “Hem fet una mica un ventall del còmic que el nen es pot trobar al carrer ara. Hi ha coses que són més descriptives, d’altres que són més fantasioses... Hi ha una mica de tot.”

Revistes de casa

L’altre gran missatge que volia transmetre Montse Ginesta és la importància del català i del manteniment de la cultura. La importància de cuidar les nostres tradicions, la nostra llengua i, és clar, les nostres revistes. “Quina és la gràcia que cada país faci la seva revista? Primer, que utilitzes els autors d’aquí i, després, que fas una cosa que és d’aquí...!” Tradicions com ara Sant Jordi, els Reis Mags, el Tió... El Tretzevents sempre s’ha cuidat molt de difondre’ls entre els més petits.

Montse Ginesta parlava des del cor per defensar tot allò que sempre ha transmès amb la seva tasca, tant d’il·lustradora com de directora d’un mitjà català. “Ens convé tenir revistes en català, ens convé, perquè aquests [els nens] són els primers que llegeixen, i està clar que a un nen que comença a llegir en castellà tot el dia li sortiran tots els jocs en castellà!”

I es queixava... Com és que els francesos, els anglesos, els alemanys tenen tantes revistes? Allà la gent en compra. Aquí, no. “No ho sabem, per què... si ho sabéssim...!” La producció de material d’aquí, “potser en un àmbit molt limitat”, em deia la directora, “però genera escriptors, genera il·lustradors, gent que fa còmics, gent que es dedica a fer textos curts... hi ha tot un món que viu aquí darrere”.

A la nostra conversa, tot i així, no li va faltar humor. Montse Ginesta es prenia els problemes de producció de la revista amb gràcia, – que els col·laboradors, de vegades, no li enviessin els còmics quan tocava; que faltés algun material i la revista estigués incomplerta al moment de portar-la a imprimir... –. “Portar una revista és divertit, perquè cada revista, encara que hi hagi els mateixos col·laboradors, és diferent.”

Paper o tecnologia?

Fa relativament poc que s’ha acabat la publicació del Tretzevents, i Montse Ginesta té molts dubtes, moltes preguntes, sobretot pel què fa al futur de les revistes en general. Les noves tecnologies estan acabant amb els productes impresos? La directora em va explicar una anècdota... esperançadora?: “El monjo d’aquí, el director, diu: Cap al segle XIV-XV es va inventar la impremta, però els llibres miniats es van continuar fent fins el XVIII-XIX! Hi havia qui feia els llibres un per un i els pintava... Encara els queden dos o tres segles més, a les revistes!”, i reia. Tot i així, va continuar...”Però sempre hi ha una veu crítica que diu: sí, però ara tot va més de pressa! No tindrem dos o tres segles, potser deu anys!”

Per acabar, us deixo amb quatre pinzellades més de les paraules de Montse Ginesta... “Quin és el futur de les revistes? No en tinc ni idea...”, “nosaltres ens ho hem de fer tot amb els que som aquí”, “va arribar un moment que la societat tenia ganes de parlar en català i de promoure’l. Ara no en té tantes ganes...”, “amb el còmic aconseguim molt que els nens juguin en català”, “els autors, en el còmic, fan el què volen, i això els dóna seguretat. Fan una cosa que ells volen fer” i, finalment, una cita per reflexionar: “De vegades nosaltres ens ho preguntem, també: Per què la gent no llegeix més revistes en català?”

(Article publicat a l'edició en paper del Setmanari de Comunicació Directa, número 256, 11 de gener de 2012.) La publicació en paper conté alguns canvis d'edició.