11/4/11

Respira, no t'estiris els cabells, no et peguis, respira!

Tinc constantment un mar de llàgrimes preparades per caure lliscant dels meus ulls, i massa sovint he de treure-les perquè no les puc contenir. És com una necessitat, inevitable.
I vaig a l'escola i per qualsevol estupidesa començo a notar unes ganes de vomitar gairebé imparables. Però en realitat crec que només és una sensació psicològica, perquè mai acabo vomitant.
I després me'n vaig a casa i allà m'hi trobo una gent que amb prou feines em coneix, perquè jo no els ensenyaré què tinc a dins, no ho faré. I si em pregunten, m'empasso les paraules. I si estic trista, m'empasso les llàgrimes. I així cada dia, o cada dia que faci falta. Al cap i a la fi és com estar actuant. Seria una gran actriu, no en dubteu!
Manuela, Segismundo... La seva filla té una malaltia. No els sabria dir quin és el diagnòstic, però el que és ben clar és que no toca de peus a terra i que, quan ho fa, se sent infravalorada, per això prefereix volar. Però no té ales. Senyors, la seva filla no té ales perquè, tot i que és un àngel, va rebutjar-les per poder estar a un nivell terrenal inferior a la seva categoria de manera que es pogués sentir mínimament integrada entre els éssers que habiten el planeta.
La qüestió és, doncs, que la seva filla té un problema, i necessita un psiquiatra que li recepti unes pastilles per tal que es pugui centrar.
I després surto al carrer i fa sol, i li vull somriure, però hi ha dies que es fa tan difícil...
Està boja. Senyors, només cal que llegeixin què escriu, tot i que a ella no li agradaria gens, perquè d'aquesta manera podrien arribar a apropar-se, una mica, a la seva dispersa i descentrada ment perversa i creguin-me que no estaria gens contenta que vostès la llegissin.
I mil coses sense sentit que em passen per la ment i que després les vull escriure però de vegades en sóc incapaç, perquè no és el mateix elaborar un text eternament llarg al cap que després haver-lo d'imprimir al paper, perquè el paper és molt fill de puta, i segons quin escullis és molt porós i s'emporta les llàgrimes, i no em deixa expressar-me com m'agradaria.
Però, al cap i a la fi, a qui li importa si aquest text té una gota que coherència o si he vessat mil cinc-centes llàgrimes mentre l'escrivia. Igual que és possible que no n'hagi vessat ni una però tu et pensis que sí.
Clarament està delirant. Necessita pastilles, un parell de bofetades i un any sabàtic.

2 comentaris:

Àlex Gállego Casals ha dit...

Pobres Manuela y Segismundo, mira que posarlos aquest nom...
Pel que fa al text... es massa personal per a que m'atreveixi a fer cap crítica,a part, qualsevol li diu res a un esser que surca pels cels no?
Pensa que els altibaixos et fan escriure, amb o sense llágrimes, que ja es molt, i tu que en saps, somriu.


http://www.youtube.com/watch?v=9UoueeqCq24

Carina ha dit...

:) gràcies