Totes les persones tenen diversos tipus de somriures, i cada un d'ells expressa moltes coses, tot i que sovint no ens n'adonem.
He triat tres mostres ben clares per explicar-me (o intentar fer-ho).
En primer lloc, hi ha el somriure tímid però alhora educat. Va bé en situacions en què algú que no coneixes gaire et tracta correctament, o t'ajuda a fer alguna cosa de no massa importància.
Després hi ha el somriure sincer. És aquell que et surt de dins, espontàniament, quan el teu cos se sent realment gratificat, per qualsevol cosa, en qualsevol context.
I, finalment, hi ha un tipus de somriure que no puc sofrir; de veritat que cada vegada que en veig un em cremo per dins. Un somriure fals. La seva característica principal és l'exagerada expressivitat del propietari. Les comissures dels llavis s'estiren molt més d'allò habitual i els ulls queden igualment forçats. En aquests casos, qui t'ha somrigut creu que ha quedat perfectament, perquè té la sensació d'haver-ho fet amb un art immillorable. Però el que realment passa és que l'altre (en aquest cas jo, que et mirava) se sent absolutament desplaçat, rebutjat, fora de lloc.
Que complicat que es fa dissimular, en algunes situacions...
1 comentari:
És aleshores el moment de no dissimular, i recercar el somriure sincer propi, després d'espetegar a qui sigui que no et creus el seu somriure, potser et retornen un somriure tímid com agraïment.
A part de la tonterieta que no podia evitar escriure, el text no esta malament, encara que, com a crítica (constructiva) podries haverte extés una mica més amb els tipus de somriure, per a que no es notés tant que el que volies analitzar era el somriure fals...
http://www.youtube.com/watch?v=MHS-uaLQ32s&feature=feedrec_grec_index
Bon estiu
Publica un comentari a l'entrada