Després de 60 anys d’il·lusionar la mainada, la revista es deixarà de publicar
L’any 1951, sota el nom de l’Infantil, va aparèixer una de les primeres revistes en català. Uns anys més tard canviaria aquest nom per Tretzevents. A través de les seves pàgines milers de nens i nenes de Catalunya han jugat i viatjat pel món dels còmics. La seva tasca va ser reconeguda l’any 1987 amb la Creu de Sant Jordi. Després de seixanta anys, el Tretzevents ha anunciat el seu tancament. El motiu? La falta de subvenció que ajudava a mantenir-la.
El Tretzevents es va intentar comercialitzar als quioscs. Veient que no acabava de funcionar, es va optar per fer-lo revista de subscripció. Amb les dificultats que això comporta, la falta de diners i de promoció, la Conselleria els va atorgar una subvenció que, amb la situació econòmica actual, han deixat de rebre. Montse Ginesta me’n va donar la seva opinió: “Nosaltres no som crítics amb què ens hagin tret la subvenció. Nosaltres som crítics amb la crisi que passem. Els diners es poden gestionar en coses que potser l’Estat opina que són més interessants. Jo opino que la llengua ho és molt, però ells poden opinar que no...”
Es tracta, des dels seus orígens, d’una revista de còmic, d’entreteniment, sense finalitats didàctiques ni missatges més enllà dels purament gràfics (a més d’alguns petits textos – reportatges, poemes...–). L’experiència i l’opinió dels subscriptors han anat, a poc a poc, modelant l’aparença de la revista. Com que la franja de lectors era molt jove, van haver d’adaptar-ne els continguts per tal que la imatge i els colors, predominessin per sobre del text. Aquest és un dels enunciats més clars que va transmetre la directora del Tretzevents. “Hem fet una mica un ventall del còmic que el nen es pot trobar al carrer ara. Hi ha coses que són més descriptives, d’altres que són més fantasioses... Hi ha una mica de tot.”
Revistes de casa
L’altre gran missatge que volia transmetre Montse Ginesta és la importància del català i del manteniment de la cultura. La importància de cuidar les nostres tradicions, la nostra llengua i, és clar, les nostres revistes. “Quina és la gràcia que cada país faci la seva revista? Primer, que utilitzes els autors d’aquí i, després, que fas una cosa que és d’aquí...!” Tradicions com ara Sant Jordi, els Reis Mags, el Tió... El Tretzevents sempre s’ha cuidat molt de difondre’ls entre els més petits.
Montse Ginesta parlava des del cor per defensar tot allò que sempre ha transmès amb la seva tasca, tant d’il·lustradora com de directora d’un mitjà català. “Ens convé tenir revistes en català, ens convé, perquè aquests [els nens] són els primers que llegeixen, i està clar que a un nen que comença a llegir en castellà tot el dia li sortiran tots els jocs en castellà!”
I es queixava... Com és que els francesos, els anglesos, els alemanys tenen tantes revistes? Allà la gent en compra. Aquí, no. “No ho sabem, per què... si ho sabéssim...!” La producció de material d’aquí, “potser en un àmbit molt limitat”, em deia la directora, “però genera escriptors, genera il·lustradors, gent que fa còmics, gent que es dedica a fer textos curts... hi ha tot un món que viu aquí darrere”.
A la nostra conversa, tot i així, no li va faltar humor. Montse Ginesta es prenia els problemes de producció de la revista amb gràcia, – que els col·laboradors, de vegades, no li enviessin els còmics quan tocava; que faltés algun material i la revista estigués incomplerta al moment de portar-la a imprimir... –. “Portar una revista és divertit, perquè cada revista, encara que hi hagi els mateixos col·laboradors, és diferent.”
Paper o tecnologia?
Fa relativament poc que s’ha acabat la publicació del Tretzevents, i Montse Ginesta té molts dubtes, moltes preguntes, sobretot pel què fa al futur de les revistes en general. Les noves tecnologies estan acabant amb els productes impresos? La directora em va explicar una anècdota... esperançadora?: “El monjo d’aquí, el director, diu: Cap al segle XIV-XV es va inventar la impremta, però els llibres miniats es van continuar fent fins el XVIII-XIX! Hi havia qui feia els llibres un per un i els pintava... Encara els queden dos o tres segles més, a les revistes!”, i reia. Tot i així, va continuar...”Però sempre hi ha una veu crítica que diu: sí, però ara tot va més de pressa! No tindrem dos o tres segles, potser deu anys!”
Per acabar, us deixo amb quatre pinzellades més de les paraules de Montse Ginesta... “Quin és el futur de les revistes? No en tinc ni idea...”, “nosaltres ens ho hem de fer tot amb els que som aquí”, “va arribar un moment que la societat tenia ganes de parlar en català i de promoure’l. Ara no en té tantes ganes...”, “amb el còmic aconseguim molt que els nens juguin en català”, “els autors, en el còmic, fan el què volen, i això els dóna seguretat. Fan una cosa que ells volen fer” i, finalment, una cita per reflexionar: “De vegades nosaltres ens ho preguntem, també: Per què la gent no llegeix més revistes en català?”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada