Jack l'Esbudellador

Salta, cau i es trenca la cama dreta.

Si no s'hagués posat tan pesada i hagués deixat la discussió a la meitat no hauria marxat a passejar sola i ara estaria amb algú que la podria socórrer.

Crida. Crida amb totes les seves forces. Però està sola i ningú la sent.

No sap quina sort ha tingut que la he seguit d'amagat. M'estarà molt agraïda de que li faci companyia, tot i que es mostrarà distant. Sé que em desitja però ella encara no ho sap. És immadura i reprimeix els seus sentiments. Els amaga en el més profund del seu cor.

- Hola, petita. - Sé que li agrada que li digui "petita", la fa sentir protegida, és precisament el que necessita ara. - Tens sort que sigués per aquí aprop. Ets molt lluny de casa teva i podria venir qualsevol i fer-te mal. Què t'ha passat a la cama?

- He caigut. - Parla secament. És propi d'ella. Sé que això és amor, però ella encara no ho sap. Li ho faré saber.

- Vols que t'ajudi? Et puc portar fins a casa, tinc el cotxe molt aprop.

M'hi acosto i l'agafo del braç. Noto com corre l'electricitat pel seu cos. És l'amor.

Aparta el braç bruscament. Em mira amb horror.

- Què et passa? Que no saps qui sóc? Sóc jo, el Jack, el tiet Jack. No has sentit les notícies, últimament? Ves amb compte...

Em pega. Moltes ho han fet abans que ella. No suporto les noies desagraïdes. Putes. Totes fastigoses prostitutes!

- Que m'has reconegut, petita? Mala puta! Tens por?? No saps el que els faig a les noies lletges? Pensava que m'estimaves com jo t'estimo a tu!

«Des de l'infern
«Senyor Lusk; li adjunto la meitat d'un ronyó que vaig prendre d'una dona i que he guardat per a vosté. L'altra part la vaig fregir i me la vaig menjar, estava molt bona. Li puc enviar el ganivet ensangonat si s'espera un xic.

Signat: atrapi'm quan pugui senyor Lusk.»

Sant Jordi

Feliç Sant Jordi a tots i totes !

i aquest any he tingut premi!!

Et diré, si me'n surto...

Et diré que em sap molt greu el que vas sentir. Que personalment no vaig intervenir en aquella part de la conversa. Que em caus bé, encara que per tu en aquests moments no sóc important. M'han dit que t'és igual el que els altres pensin de tu, però sé que per molt que un digui això no es fa agradable sentir una gent estúpida que parla malament de tu.

És per això que et demanaré disculpes. Encara que em costi, perquè no sé si ho saps, sóc molt tímida. Però sento que ho he de fer. Sé que aquesta petita acció farà que la setmana de merda que porto millori una mica.

Somiar és gratuït

Una caseta de pedra i un jardí de violetes silvestres. Al mig, una piscina petita d'aigua cristal·lina i jo estirada en un matalàs inflable. I el sol m'escalfa la cara.

Són les dotze del migdia i porto tres hores sense moure'm d'on sóc.

El menjar me'l portaran fet, i si tinc set em prepararan el que demani.

Tinc cinc persones al meu servei.

Sóc rica i somiar és gratuït.

l'home i els maniquís

Perdonin que els molesti, senyores i senyors.

Estava escoltant aquest silenci tan tranquilitzador i alhora inquietant quan m'he decidit a trencar-lo.

Per animar aquest lloc no fa falta gran cosa, si algú volgués sentir alguna cosa en concret; puc cantar qualsevol cançó, puc explicar qualsevol conte, fins i tot me'n puc inventar. Puc explicar acudits i puc riure sol.

La mort

El típic corredor eternament llarg i jo corrent per atrapar el temps.

El soroll estressant de mil busques de mil rellotges punxant-me els peus, les mans i el cap.

I, evidentment, la famosa perseguidora. La mort.

Així va ser la meva vida des del dia en que vaig aprendre a caminar.

Va començar com un joc. Jo queia i ella em volia recollir, però jo m'aixecava i continuava. A poc a poc superant-me a mi mateixa.

A mida que vaig anar creixent i van venir les drogues vaig anar perdent la confiança a l'ombra que em trepitjava els passos a tot arreu però, sense saber-ho, cada cop m'hi acostava més.

Vaig deixar enrere l'adolescència sense cap senyal físic que em permetés denunciar la presència de la mort intentant caçar-me. Em vaig començar a sotmetre a les mil-i-una operacions de sirurgia estètica per declarar públicament el meu rebuig envers la mort, sense adonar-me que cada segon que passava m'hi unia més, i que cada vegada que entrava al quiròfan ho feia acompanyada per ella.

Sempre pacient, la mort em perseguia a tota hora.

Jo, cada vegada menys innocent, corria per fugir de l'inevitable destí.

I com més corria més ràpid passava el temps. I com més ràpid passava el temps més envellia. I cada vegada tenia la mort més aprop.

I jo ho sabia.

Finalment, quan ja no quedava més temps, quan havia perdut tota una vida, la única vida que se m'havia ofert, corrent per escapar de la mort, quan les cames ja no em van respondre, em vaig girar i vaig obrir els braços a la mort.

-Ara, mata'm.