Tota persona en aquest món necessita, de tant en tant, un temps per
desconnectar, un dissabte sencer per sentir que la vida no s’acaba entre
llibres, ordinadors, feina, conferències, projectes... Un dia sencer per passar-lo
entre el llit, el sofà, la cuina, i altre cop el llit; i millor si és amb bona
companyia. I poder gaudir, així, del plaer de dinar tard, quan el cos ho
demani. Anar a la cuina i decidir en cinc segons què ve de gust a la majoria.
Ningú es queixarà si algú s’ofereix a fer una truita de patates, i menys si el
resultat és tan sublim. Una truita d’aquelles enormes, per dins poc cuita, com
la que podries menjar-te a qualsevol ‘Casa Paco’ d’Espanya, però feta a casa i
consumida en un menjador de dubtosa categoria, sobre una taula improvisada
perquè avui hi ha massa gent i el bol de l’amanida és massa gran, amb cadires
de tres tipus, plats blancs i plats de vidre, gots reaprofitats de la crema de
cacau, tovallons de paper i forquilles de tres i quatre puntes. Asseguts a les
cadires, una noia alemanya, una altra de Costa Rica, una de catalana i dos nois
sevillans.
Mentre feien el dinar han anat preparant i consumint una quantitat
considerable de porros. Per consens, com la truita, han decidit fer-los
d’haixix. L’herba quedarà per després de dinar, a l’hora de la migdiada. No
s’han de preocupar, perquè avui no han de fer res de res en tot el dia. Però
les drogues els han fet venir gana, així que devoren la perfecta truita de
patates, ceba i pebrot verd, l’amanida completa i, de postres, una quantitat
inhumana de xocolata amb llet i xocolata negra amb menta. S’encenen un porro
més abans d’aixecar-se i anar al sofà a escoltar música.
