29/3/10

Al que critica sin piedad


Siempre con insolencia te comportas.
Créete, con lo que escribes denotas
Insatisfacción, porque a ti la vida
Nunca te ofrece la afable salida.

Sé que mi lenguaje no llega a mida,
Mis rimas aquí no tienen cabida,
Pero sí puedo apreciar que tu notas
Que el mensaje supera lo que brotas.

Si con lo que voy a decirte sientes
Que a tu corazón le muerden serpientes
Darte cuenta deberías de cómo

De los demás rehusas el asomo
Despreciándolos, sus almas hiriendo:
Con una amistad vivieras riendo.

28/3/10

Diari d'un adolescent anorèctic

El meu és un problema genètic. La meva mare és obesa, i tota la seva família. Com a conseqüència jo també ho sóc. El meu pare, en canvi, era molt prim, o això he sentit a dir, però la veritat és que a les fotografies que encara conservem d’ell no se’l veu massa bé, només la cara; l’únic que sé realment sobre ell és el que la mare me n’ha explicat, i pel que diu i per la manera com en parla… jo noto que ella voldria que jo fos com el meu difunt pare. Un home intel·ligent, amb mà pels negocis i molt atractiu, sobre tot. Sobint em mira amb pena, i d’aquesta manera em fa saber que no sóc qui ella voldria, que no em pot estimar com a mi m’agradaria perquè l’he decepcionat.

És per la mare que he d’estudiar molt. Necessito aconseguir que estigui orgullosa de mi per assemblar-me al pare. També és per la mare que faig dieta. M’he d’aprimar, he de fer que la mare pugui veure el pare quan em miri i, així, aconseguiré que m’estimi. Quan la mare vegi que m’estic aprimant per ella i que les meves notes de l’escola milloren molt podrà, per fi, estar orgullosa del seu fill que tantes decepcions li ha dut.

Però, com ja he dit abans, la meva obesitat és deguda als horribles gens de la família de la mare, per tant, per moltes dietes que faci no m’acabo d’aprimar. Últimament sentia molt a parlar sobre això que classifiquen com a malaltia però que, al cap i a la fi, és un recurs més per aprimar-se. Vaig entrar a internet, on avui en dia trobes tota la informació del món i més, i vaig buscar quins eren els mètodes que utilitzen els anorèctics per aprimar-se. Vaig trobar el nom d’unes pastilles que no necessiten recepta i vaig anar a la farmàcia a buscar-les. Com a efecte secundari de prendre-les hi ha els vòmits. Així no fa falta que em provoqui les nàusees amb els dits, cosa que vaig provar i era realment incòmode. Quan hagi perdut, al menys, 10kg deixaré el sistema d’aprimar-me. Sé que no em costarà. Tinc molt clar el que estic fent. Sóc plenament capaç d’adonar-me quan cal parar. Jo no sóc com la resta de malalts.

(text1)

27/3/10

Sevilla

Després d'una setmana a Sevilla torno a ser aquí.
Han estat uns bons dies, amb els seus moments, però tot té els seus moments, tant bons com dolents. En general he de dir que m'ho he passat molt bé. Estic molt cansada, però ha estat molt bé. Sevilla, com a ciutat, preciosa. M'ha encantat, simplement. Córdoba també és preciosa. M'encantaria, de gran, tenir casa a Córdoba, o a Sevilla, per poder passar-hi els hiverns, amb un pati interior il·luminat i decorat amb plantes precioses, amb tarongers que facin aquella olor tan intensa i deliciosa... Preciós tot.
Hem menjat molt bé (potser massa i tot...), tapes cada dia, boníssimes. I m'enduc dues samarretes noves, una bossa lila de ratlles sense cremallera i dues postals boniques, per tenir un petit record de Sevilla. Em va faltar comprar una flor.
No tinc fotos, perquè aquest cop no m'he emportat la càmera, em va fer mandra. Ara només espero que la gent em passi les fotos que va fer, especialment les de l'última nit, perquè va ser una nit per no oblidar, de veritat.
Deixaré això com un balanç positiu del viatge, perquè és el que vull recordar.
Salut!

21/3/10

///////

All this stuff, it just SUCKS a lot.
that fucking attitude makes me wanna cry and break, everything.

La mosca

Estava dormint plàcidament al sofà de casa. La televisió encesa amb el volum molt baix, perquè no em molestés, i tapada amb la manta de quadres. Estava realment cansada i somiava pornografia inconscient. Però de sobte em vaig desvetllar. Hi havia alguna cosa molesta a l'ambient. Un soroll, un petit so constant i altament irritable. Havia entrat una mosca a casa. En un principi vaig intentar ignorar-la. Estava en un punt molt intens del somni. Però les mosques què han de saber?! La molt puta no parava de volar aprop meu, i el seu odiós brunzit se m'estava clavant al cervell. Em picava tota la cara. Tenia la sensació que milions d'insectes repugnants aletejaven davant meu, posant-se per tot arreu.
La molt puta de la mosca finalment em va fer saltar del sofà, just quan estàvem en ple èxtasi a la dutxa.

14/3/10

Discurs buit de contingut

Hi ha una manera molt senzilla de caure bé a la gent i estar sempre envoltat de persones fascinades pel teu caràcter i personalitat. Consisteix en fer allò que fa la majoria pensant-te que ets únic i inimitable. Evidentment, la base de tot això està en l’aparença: els talons més alts, sofisticats i, aparentment, més cars. Et fiques a tothom a la butxaca si saps quina roba és la més indicada d’aquesta temporada.

Hi ha un altre punt a tenir en compte, en aquest procés. A part de l’aspecte físic molt ben cuidat, tothom sap que l’important es troba a l’interior, per això cal fer ostentació del nivell intel·lectual que es posseeix emprant els mots més enriquidors i complexos del nostre diccionari sense massa miraments en el significat d’aquests; només cal mostrar-se convençut del que es diu. Al cap i a la fi, tu saps que en qüestions d’intel·ligència i maduresa els passes la mà per la cara a tots. Només necessites que ells se sentin sotmesos a tu i siguin il·luminats per la convicció consegüent.

Un cop fins i tot tu t’has cregut les paraules que ets incapaç d’entendre només et falta donar a entendre que centres la vida en uns ideals i exposar-los sense necessitat d’elaborar-los en excés, tan sols amb el típic discurs buit de contingut pots deixar els qui t’envolten impressionats.

És simple i, pel que sembla, força eficaç. Si no, la societat no tindria el cutis en tan bon estat, no?

6/3/10

Un bonito autorretrato

Perdoneu que estigui en espanyol, és que és un treball de classe...

Y aquí estoy yo. Ganándome la vida en la calle y cobrando una miseria por acostarme con los más asquerosos hombres. Quién me iba a decir, hace diez años, que de mayor únicamente podría aspirar a ser Carina, la prostituta de a Rambla de Barcelona.
Recibí una buena educación. Mis padres me querían y pagaron por ella. Todos veían un gran futuro para mí. Tal vez artista, escritora. Quién sabe si abogada, o una psicóloga de prestigio! Pero me pusieron tanta presión... Para superarme, para sacar las mejores notas, para conseguir todo lo posible y más...
Lo dejé. Me cansé de todo y me fui a viajar.
Empezé a ejercer mi oficio en París, donde había ido a buscar inspiración. Tres años más tarde volví a Barcelona, y en vez de volver a empezar de zero me acomodé en esta asquerosa vida que ahora, a mis 27 años, me hace arrastrarme de noche por las calles de mi ciudad y esconderme en los peores antros durante el día.
De pequeña tenía tantos sueños... Ahora ni siquera puedo imaginar una mejor situación para mí. No aspiro a nada. Lo único que puedo desear es que algún día venga un loco y me apuñale por la espalda, y así terminar con la vida que nunca quise vivir.

1/3/10

Feliços 17 !

1 de març de 1993. Una profunda borrasca barreja humitat i fred a les capes altes. El resultat: una nevada que, qui més qui menys, recordarà sempre. Aquell dia va nevar a moltes zones de Catalunya, però ho va fer amb especial intensitat a l’àrea metropolitana de Barcelona, on en alguns punts s’acumulaven més de 20 centímetres de neu. A la ciutat comtal no hi va entrar prou aire fred perquè arribés a nevar a la línia de la costa, però, a partir de la Diagonal, tot era neu.
(això no és escrit meu)

L'1 de Març de 1993 va ser un dia molt especial. Al cap i a la fi, vaig néixer jo! :)
I avui en faig 17!!