El meu és un problema genètic. La meva mare és obesa, i tota la seva família. Com a conseqüència jo també ho sóc. El meu pare, en canvi, era molt prim, o això he sentit a dir, però la veritat és que a les fotografies que encara conservem d’ell no se’l veu massa bé, només la cara; l’únic que sé realment sobre ell és el que la mare me n’ha explicat, i pel que diu i per la manera com en parla… jo noto que ella voldria que jo fos com el meu difunt pare. Un home intel·ligent, amb mà pels negocis i molt atractiu, sobre tot. Sobint em mira amb pena, i d’aquesta manera em fa saber que no sóc qui ella voldria, que no em pot estimar com a mi m’agradaria perquè l’he decepcionat.
És per la mare que he d’estudiar molt. Necessito aconseguir que estigui orgullosa de mi per assemblar-me al pare. També és per la mare que faig dieta. M’he d’aprimar, he de fer que la mare pugui veure el pare quan em miri i, així, aconseguiré que m’estimi. Quan la mare vegi que m’estic aprimant per ella i que les meves notes de l’escola milloren molt podrà, per fi, estar orgullosa del seu fill que tantes decepcions li ha dut.
Però, com ja he dit abans, la meva obesitat és deguda als horribles gens de la família de la mare, per tant, per moltes dietes que faci no m’acabo d’aprimar. Últimament sentia molt a parlar sobre això que classifiquen com a malaltia però que, al cap i a la fi, és un recurs més per aprimar-se. Vaig entrar a internet, on avui en dia trobes tota la informació del món i més, i vaig buscar quins eren els mètodes que utilitzen els anorèctics per aprimar-se. Vaig trobar el nom d’unes pastilles que no necessiten recepta i vaig anar a la farmàcia a buscar-les. Com a efecte secundari de prendre-les hi ha els vòmits. Així no fa falta que em provoqui les nàusees amb els dits, cosa que vaig provar i era realment incòmode. Quan hagi perdut, al menys, 10kg deixaré el sistema d’aprimar-me. Sé que no em costarà. Tinc molt clar el que estic fent. Sóc plenament capaç d’adonar-me quan cal parar. Jo no sóc com la resta de malalts.
(text1)
Hi ha una manera molt senzilla de caure bé a la gent i estar sempre envoltat de persones fascinades pel teu caràcter i personalitat. Consisteix en fer allò que fa la majoria pensant-te que ets únic i inimitable. Evidentment, la base de tot això està en l’aparença: els talons més alts, sofisticats i, aparentment, més cars. Et fiques a tothom a la butxaca si saps quina roba és la més indicada d’aquesta temporada.
Hi ha un altre punt a tenir en compte, en aquest procés. A part de l’aspecte físic molt ben cuidat, tothom sap que l’important es troba a l’interior, per això cal fer ostentació del nivell intel·lectual que es posseeix emprant els mots més enriquidors i complexos del nostre diccionari sense massa miraments en el significat d’aquests; només cal mostrar-se convençut del que es diu. Al cap i a la fi, tu saps que en qüestions d’intel·ligència i maduresa els passes la mà per la cara a tots. Només necessites que ells se sentin sotmesos a tu i siguin il·luminats per la convicció consegüent.
Un cop fins i tot tu t’has cregut les paraules que ets incapaç d’entendre només et falta donar a entendre que centres la vida en uns ideals i exposar-los sense necessitat d’elaborar-los en excés, tan sols amb el típic discurs buit de contingut pots deixar els qui t’envolten impressionats.
És simple i, pel que sembla, força eficaç. Si no, la societat no tindria el cutis en tan bon estat, no?
