Tinc un fantasma.
No sé com es diu, ni quina cara fa, ni d'on ha sortit; és evident, al cap i a la fi, és un fantasma. En principi això no tindria per què ocasionar-me cap problema. Estic segura que hi ha molta gent que té un fantasma però no ho sap. Però jo me n'he adonat.
Últimament, més sovint del que m'agradaria, les coses no em surten com m'agradaria. Però jo no crec haver fet res per merèixer-ho així, sinó que simplement, si és que un tema així pot ser simple, tinc un fantasma que em ronda i que vol acabar amb la meva autoestima i, de retruc, amb mi.
Aquest matí, a l'hora d'esmorzar, sense anar més lluny, estava a la tauleta de vidre que tinc a la sala d'estar, entre el televisor i el sofà, amb un plat de fruita (plàtan i taronja, tot tallat a dauets) que em venia molt de gust. Amb una forquilleta m'he apropat un dels dauets de fruita dolça als llavis, i just quan estava a punt de tancar la boca per menjar-me'l el fantasma li ha donat un copet i ha fet que em caigués a terra. Era l'últim dels dauets de plàtan, el que sempre em fa més il·lusió de menjar, perquè és el que et deixa l'últim record. Però avui el fantasma ha decidit que no pogués gaudir d'aquest petit plaer.
Abans d'ahir també vaig notar la seva presència. Va ser un divendres força estressant. Resulta que vaig anar a comprar a una llibreria. Necessitava el teatre Allò que tal vegada s'esdevingé, de Joan Oliver. En entrar a la botiga portava una carpeta amb partitures de música, ja que venia de la classe de piano dels divendres, la ronyonera amb les meves coses personals a dins i l'ipod encès (anava escoltant música). En principi, al carrer no hi feia molt fred, però tot i així portava un jersei. Quan vaig entrar a la llibreria em va colpejar una onada de calor de l'interior; el fantasme havia posat la calefacció. De sobte feia moltíssima calor, i em volia treure la dessuadora; però portava l'ipod posat, i la carpeta i la ronyonera em molestaven. Com vaig poder, em vaig començar a treure el jersei, però el fantasma em va agafat el cable de l'ipod i el va enredar de manera que jo no pogués saber com treure'm ni l'aparell ni el jersei. No en tenia prou amb la calor, que a sobre el fantasma va voler tirar-me la carpeta al terra i, darrere d'aquesta, l'ipod. Ara ja no sabia què fer primer. El més raonable hauria estat respirar fons, treure el cable del voltant del meu coll, treure'm el jersei i després ajupir-me per agafar la resta de coses del terra. Però l'imbècil del fantasma es va introduir dins meu, em va posseir per uns instants amb l'única intenció de fer-me sentir absolutament impotent i no deixar-me pensar i resoldre les coses com calia. Em va costar molt tranquil·litzar-me i poder tornar a raonar. Finalment vaig poder continuar caminant, amb totes les coses de nou sobre meu, fins arribar on era el llibre que buscava. No vaig trigar massa en trobar-lo, el vaig agafar i me'n vaig anar cap a la caixa, a pagar. De camí cap allà, però, més d'una vegada vaig haver d'aturar-me per recollir el llibre que el fantasma anava tirant a terra quan jo em despistava.
Aquestes coses es noten. Vull dir, si tens un fantasma, ho saps. No el pots veure, però el pots sentir. De vegades, suposo que algun d'ells es porta bé i ajuda la seva víctima, en comptes de molestar-la tant com el meu em fa a mi... No tinc ni idea de qui pot ser el fantasma.
Jo només sé una cosa, i és que tot em surt malament; tinc un fantasma.
