La mort

El típic corredor eternament llarg i jo corrent per atrapar el temps.

El soroll estressant de mil busques de mil rellotges punxant-me els peus, les mans i el cap.

I, evidentment, la famosa perseguidora. La mort.

Així va ser la meva vida des del dia en que vaig aprendre a caminar.

Va començar com un joc. Jo queia i ella em volia recollir, però jo m'aixecava i continuava. A poc a poc superant-me a mi mateixa.

A mida que vaig anar creixent i van venir les drogues vaig anar perdent la confiança a l'ombra que em trepitjava els passos a tot arreu però, sense saber-ho, cada cop m'hi acostava més.

Vaig deixar enrere l'adolescència sense cap senyal físic que em permetés denunciar la presència de la mort intentant caçar-me. Em vaig començar a sotmetre a les mil-i-una operacions de sirurgia estètica per declarar públicament el meu rebuig envers la mort, sense adonar-me que cada segon que passava m'hi unia més, i que cada vegada que entrava al quiròfan ho feia acompanyada per ella.

Sempre pacient, la mort em perseguia a tota hora.

Jo, cada vegada menys innocent, corria per fugir de l'inevitable destí.

I com més corria més ràpid passava el temps. I com més ràpid passava el temps més envellia. I cada vegada tenia la mort més aprop.

I jo ho sabia.

Finalment, quan ja no quedava més temps, quan havia perdut tota una vida, la única vida que se m'havia ofert, corrent per escapar de la mort, quan les cames ja no em van respondre, em vaig girar i vaig obrir els braços a la mort.

-Ara, mata'm.