A través de la finestra entreoberta m'arribava la deliciosa olor de la sal que desprenia el mar. Aquells matins al poble m'apassionaven. Sortia a la terrassa per contemplar la immensitat, l'esplendor del mar, aquella imatge perfecta d'una tempesta a l'horitzó apropant-se a gran velocitat cap a la costa. Onades gegants xocant amb força contra l'espigó. El petit far desapareixent entre l'escuma uns instants i reapareixent quan el mar fugia de la badia arreplegant tot el que trobava pel camí. La força de les onades m'esquitxava, em mullava confonent-se amb la pluja que cada vegada queia més intensament. Llamps i trons sonaven cada vegada més coordinats. La tempesta se situava, per unes hores, sobre el petit poble del nord d'Irlanda on de petita passava tants dies imaginant que el mar se m'enduia lluny, sempre cap a l'horitzó.
5 comentaris:
Romàntic total! m'ha encantat :)
Molt bonic, abans de que parlesis de irlanda ja m'havia vingut al cap aquella zona d'Europa
Bell paisatge, Carina, encara que jo l'hagués preferit de nit, amb la fantasmal llum de la Lluna banyant el mar, hagués estat la perfecció ¿"paisatgeada"?
Desfibrilador. Descarga. Más potencia. ¡¿No la estaremos perdiendo?!. Maldia sea! He dicho que mas potencia!. Descarga. Parece que aun puede recuperarla. (pip-pip-pip-pip-pip)
Ha recuperado la consciencia, sólo le queda la inspiración.
Tan de bo la recuperis aviat...
Ostres, és un bon text, molt directe i fresc. Romàntic com diu la Paula, la força desfermada de la natura, això és transment de collons. I aquest final, el desig de fusió i així deseperèixer, també.
(PD: tons sonaven... Volies dir això?)
Publica un comentari a l'entrada