Nou disseny

He canviat per complet el disseny del bloc, completament conscient que queda molt hortera, però tenia ganes d'un canvi així, i apart volia provar les noves plantilles del bloc i tot això, perquè ja m'estava avorrint dels colors que tenia posats.

Així que durant un temps intentaré aguantar amb aquesta presentació tan poc seriosa.

Espero que us agradi!

El primer estiu de la golfa

(dijous 8)

Jugava a provocar els homes que passaven per davant de casa. Vestia la roba interior més luxosa que tenia i obria totes les finestres que donaven al carrer més cèntric del poble.

Durant aquell curs havien canviat moltes coses a la meva vida, i jo notava que ja no era la persona que sempre havia estat, i veia el món d'una forma nova, adonant-me, alhora, que el món també em veia a mi d'una altra manera.

Em vaig adonar, quan ja s'apropva l'estiu i la gent començava a desvestir-se, que encara que a mi el meu cos no m'agradés, sí que hi havia gent que l'admirava. Alguna cosa devia tenir. I quan, reflexionant, em vaig adonar que m'agradava sentir-me observada i desitjada, que això em feia sentir millor amb mi mateixa i em permetia, per un instant, augmentar el meu ego, vaig decidir passar l'estiu més calent fins el moment. I s'ha de dir que la temperatura acompanyava.

Així que, pràcticament despullada, quan a casa no hi havia ningú, em passejava per davant de les finestres obertes de manera que tot aquell qui volgués pogués parar a mirar-me.

Vaig poder observar que hi havia algunes persones que dia rere dia passaven més d'un cop per davant de casa. També vaig començar a classificar els homes per grau de timidesa, però mai en vaig tatxar a cap de depravat, al cap i a la fi era jo la porca que els provocava a consciència. Només quan un home dels que, per edat, podria haver estat el meu avi em mirava em sentia bruta i odiava la societat.

També s'ha de dir que no tot van ser floretes, el que em deia la gent del carrer. Alguna dona gran i alguna mare que passejava amb els seus fills em van arribar a cridar des de guarra fins a puta en més de cinc idiomes diferents.

Tot i així, de sexe no me'n va faltar ni un sol dia.

Veure'm des de fora

(dimecres 7)

Últimament em passa molt, duran les llargues estones en què el meu cervell es dedica a pensar exclusivament, sense fer cap altra activitat de major rellevància, en mi mateixa. Per uns moments visc en un món egocèntric en el que em pregunto, sovint, com em deu veure la gent des de fora. Quina és la imatge que transmeto als altres. No és pas perquè vulgui saber què opinen de mi, ja que pel què fa a aquest tema cadascú és lliure de pensar el que vulgui. És més aviat per la recent inquietud que m'ha sorgit: m'agradaria, durant un dia, o durant uns instants, o de tant en quant, poder-me veure des de fora. Abandonar el meu cos per veure'm amb els ulls d'un altre. Poder-me observar des de tots els angles que un mirall no em permet observar, poder tocar-me amb unes mans que no estiguessin limitades com les meves, que estan fortament enganxades als braços, que resulten ser de llargada limitada...

Desitjo, de veritat, poder saber com sóc sense dependre de la meva subjectivitat, ni la dels meus amics, ni de l'irreal imatge que pugui crear una càmera o un mirall, perquè una imatge no és més que una representació limitada de la realitat, i el que jo vull és veure'm des de fora, com si estigués veient a qualsevol altra de les persones que veig cada dia, no en la ficció, sinó en la realitat.

Crec que és un desig que moriré sense haver vist realitzat.

Nostàlgia, descontrol de la pròpia vida

(dimarts 6)

No puc més. Necessito tornar a casa, a Barcelona, perquè sento que quan no hi sóc les coses se'm descontrolen.

Sento nostàlga, tristesa, em sento sola, perduda, lletja, grassa, inútil, utilitzada, oblidada... Aquí Sallent hi fa molta calor, i les nits són horribles. Vaig a dormir sense obrir ni la tv ni l'ordinador, sense saber què ha passat fora d'aquest poble durant el dia, tant pel què fa al món com pel què fa als meus amics.

I dubto de tot, i tinc por d'arribar divendres a casa i seguir sentint-me sola, de que certa gent s'oblidi de mi, que no vulguin parlar amb mi; o que hagin passat coses que em perjudiquin. Que la gent hagi parlat massa i jo no hagi estat a casa per fer-me'n càrreg.

Necessito poder-ho tenir tot sota control, necessito arribar i que tot estigui bé, tot al seu lloc i potser fins i tot milor que mai. Necessito que deixi de fer calor, deixar de menjar-me tant el cap, veure la gent que estimo, vull roba, vull dormir bé, vull sortir de festa, i (_______fragment censurat______). Puta vida trista, nostàlgica, traïdora, solitària!

Em vull sentir bé, em vull veure maca, però lluny de casa es fa impossible.

(________________fragment censurat__________________).

Les tres últimes entrades i les dues que escriuré a continuació van ser escrites durant la setmana anterior, per tant formen part d'una realitat passada.

Què se n'ha fet dels dígrafs a la Catalunya Central?

(dilluns 5)

Que consti que no hi tinc res en contra. Que respecto absolutament l'existència dels diferents dialectes del català (només faltaria !) i els valoro a tots per igual. Amb aquesta crítica no pretenc despreciar a ningú, simplement faig un apunt sobre un tema que em crida l'atenció. Un cop dit això...

Ja fa alguns any que a l'estiu paso un parell de setmanes en un petit poble aprop de Manresa: Sallent. Hi vaig a fer de cangur a dos cosins meus que viuen allà.

En primer lloc cal destacar una curiositat que s'escolta de seguida a casa dels meus familiars: Els pares dels meus cosins, és a dir, els meus tiets, són tots dos de Lleida, i per tant amb l'accent de la seva zona, en canvi, els meus dos cosins, que des de petits han estat visquent a Sallent, tenen tots dos un profund accent de la Catalunya d'interior, el que alguns a Barcelona anomenarien accent de poble, de pagès. Si més no a mi, em fa certa gràcia que cap dels meus dos cosins utilitzi la més mínima influència dels seus pares, ni tan sols a casa.

En segon lloc ens trobem ja amb el tema principal que ens ocupa, que és l'assassinat que cometen els habitants de Sallent (i probablement dels voltants també) contra els dígrafs. Resulta que en català hi ha unes normes que regeixen l'utilització de la llengua. Entre aquestes hi trobem el següent:

Que es pronunciaran com un únic so les grafies -ig- quan vagin juntes, de manera que la -g- passarà a ser una barreja entre entre una -j- i una -x-. De la mateixa manera que quan aparegui escrit -ix- es produirà, també, un dígraf, produïnt un so suau, com un xiuxiueig.

Però aleshores me'n vaig a Sallent i sento parlar els meus cosins, i altra gent del poble, des dels nens més petits, passant pels adolescents, fins els més grans, i si m'hi fixo puc escoltar clarament com tots ells diuen: "vaic a comprar", en comptes de fer un ús normatiu del dígraf -ig-, pronunciant doncs totes dues lletres per separat. I respecte a les grafies -ix- m'adono, amb gran horror per la meva oïda (ho he de reconèixer), que blasfemien el dolç so que li pertoca en pronunciar -pertxò-. La paraula -pertxò- no és una paraula, sinó l'abreujament de -per això-. El fet d'abreujar les dues paraules en una no se'm fa estrany, ja que també ho faig jo, però m'esglaia escoltar que dur i agressiu sona aquest -pertxò- amb ics de txèquia.

ATENCIÓ! IGNORANTS EGOCÈNTRICS ALTAMENT INFORMATS !

(diumenge 4)

De vegades em passen coses que després m'agrada compartir amb certa gent. De vegades són coses que potser seria millor no explicar, per si de cas, però acostumo a pensar que les persones a qui els explico aquests fets són de confiança, iq ue si els demano que no en diguin res a ningú realment no en diran res. Però després, de vegades, m'adono que he estat massa inocent, perquè resulta que algú s'ha dedicat a xerrar-ho. I m'arribo a sentir imbècil, estúpida, perquè tothom sap allò que jo no volia que sabés ningú.

Hi ha persones molt egocèntriques i ignorants a qui no els importa fotre la vida dels altres. Al cap i a la fi, mentre no els afecti a ells els és igual si estan putejant algú altre.

Així que arriba un moment, quan t'adones de tot el que ha estat passant al teu voltant, en què ja no saps en qui pots confiar. Perquè una persona et diu que l'altra ho ha explicat i viceversa, per tant no pots saber qui és, realment, que ha parlat més del compte. I vols poder confiar en aquestes persones, però realment, fins a quin punt pots fer-ho?

I em sento malament, perquè algú en qui en principi confio no és de confiança, però tampoc puc saber del cert qui és. I per altra banda pateixo, perquè ara ja no és a les meves mans decidir qui sap i qui no sap de què va la meva vida. Ara tot depèn d'un grup d'egocèntrics ignorants amb un nivell d'empatia infrahumà.

I em fa fàstic no saber en qui puc confiar, i veure que hi ha gent de meu voltant que sap coses meves que no vull que sàpiguen, i que ignoren quant mal poden poden fer amb la informació que tenen.

I tot fa fàstic, i fa mal.

Albert

Quan era petit, l'Albert va patir un accident quan un cotxe, passant en vermell, se'l va endur per davant, deixant-lo a ell en coma durant dotze dies.

Mentre era a l'hospital, encara inconscient, els metges no tenien del tot clar si se n'acabaria ensortint. Es trobava en una situació molt crítica. Per als seus pares aquells dotze dies van resultar eterns, devastadors. En un cop de sort, però, l'Albert tot d'una es va despertar. Va obrir els ulls i, incapaç de parlar, va emetre un so esgarrifós que va desvetllar a la seva mare, que dormia incòmoda a la butaca del costat del llit de l'habitació de l'hospital. Ella, empesa per l'eufòria del moment, es va avlançar sobre l'Albert en un intent d'abraçar-lo. Això va provocar una reacció del nen totalment inesperada. Es va posar a cridar i a pegar a la seva mare, incapaç de reconèixer-la.

A partir d'aquell dia tot va ser diferent per a l'Albert i la gent del seu voltant. Per al nen eren tots desconeguts.

Al començament els metges, sense tenir realment gaire respostes al què passava, van confiar en que el temps faria que l'Albert recordés tot el que havia oblidat o, si més no, que tornés a aprendre-ho tot de nou, com si hagués tornat a neixer. Però no va ser així. Al contrari; l'Albert, amb set anys de vida, va ser incapaç de reincorporar-se a la vida social. Rebutjava qualsevol contacte humà, de manera que el seu aprenentatge es va veure impossibilitat. D'aquesta forma es va aïllar completament de la resta del món. L'únic que sabia fer, i feia, era dibuixar, així que els següents i darrers tres anys de la seva vida els va passar davant d'una pila de fulls i una capsa de colors. Dins el seu cap únicament existien milers de criatures fantàstiques que es va dedicar a dibuixar.

Havia après que si tenia gana o set només li feia falta emetre aquell so que havia fet en despertar a l'hospital. D'aquesta manera la seva mare, que ara dedicava per complet la seva vida a l'Albert, li duia el que necessitava. Si se li acabaven els fulls o els colors tornava a grunyir i de seguida n'hi portaven de nous. Ningú va ser mai capaç d'extreure cap mostra d'afecte de l'Albert, que continuava agredint a qui se li acostava.

De la mateixa manera que els metges desconeixien la causa del comportament d'aquell nen, tampoc van ser capaços d'establir la causa de la seva mort, que una nit de tempesta va deixar un drac vermell sense pintar.