10/7/10

Què se n'ha fet dels dígrafs a la Catalunya Central?

(dilluns 5)
Que consti que no hi tinc res en contra. Que respecto absolutament l'existència dels diferents dialectes del català (només faltaria !) i els valoro a tots per igual. Amb aquesta crítica no pretenc despreciar a ningú, simplement faig un apunt sobre un tema que em crida l'atenció. Un cop dit això...
Ja fa alguns any que a l'estiu paso un parell de setmanes en un petit poble aprop de Manresa: Sallent. Hi vaig a fer de cangur a dos cosins meus que viuen allà.
En primer lloc cal destacar una curiositat que s'escolta de seguida a casa dels meus familiars: Els pares dels meus cosins, és a dir, els meus tiets, són tots dos de Lleida, i per tant amb l'accent de la seva zona, en canvi, els meus dos cosins, que des de petits han estat visquent a Sallent, tenen tots dos un profund accent de la Catalunya d'interior, el que alguns a Barcelona anomenarien accent de poble, de pagès. Si més no a mi, em fa certa gràcia que cap dels meus dos cosins utilitzi la més mínima influència dels seus pares, ni tan sols a casa.
En segon lloc ens trobem ja amb el tema principal que ens ocupa, que és l'assassinat que cometen els habitants de Sallent (i probablement dels voltants també) contra els dígrafs. Resulta que en català hi ha unes normes que regeixen l'utilització de la llengua. Entre aquestes hi trobem el següent:
Que es pronunciaran com un únic so les grafies -ig- quan vagin juntes, de manera que la -g- passarà a ser una barreja entre entre una -j- i una -x-. De la mateixa manera que quan aparegui escrit -ix- es produirà, també, un dígraf, produïnt un so suau, com un xiuxiueig.
Però aleshores me'n vaig a Sallent i sento parlar els meus cosins, i altra gent del poble, des dels nens més petits, passant pels adolescents, fins els més grans, i si m'hi fixo puc escoltar clarament com tots ells diuen: "vaic a comprar", en comptes de fer un ús normatiu del dígraf -ig-, pronunciant doncs totes dues lletres per separat. I respecte a les grafies -ix- m'adono, amb gran horror per la meva oïda (ho he de reconèixer), que blasfemien el dolç so que li pertoca en pronunciar -pertxò-. La paraula -pertxò- no és una paraula, sinó l'abreujament de -per això-. El fet d'abreujar les dues paraules en una no se'm fa estrany, ja que també ho faig jo, però m'esglaia escoltar que dur i agressiu sona aquest -pertxò- amb ics de txèquia.

Cap comentari: