la seva transparència em permetia veure-hi.
Més enllà, una pàgina blanca...
Diu molt més del que sembla, em persegueix...
Un aire monòton que m'asfixia, sense amor.
La vida perd color mentre volo com una àguila.
Em sento llunyà...
Es pot ser afortunat
i no tenir pas béns materials en abundància,
sense amor...?
La vida perd color tot desitjant la lluna...
Vaig acabar a les fosques.
(s'ha de dir que és un exercici de la classe de català força limitat d'improvització...)
1 comentari:
El poema tenint en compte les limitacions i tot el blablablabla excusant-se, està bastant bé, personalment m'hi he vist reflexat, però bueno, tenint en compte que normalment sòc una mica massa Narcís i em veig reflexat a tot arreu, no sé si és per la "qualitat poética" que els versos puguin tenir...
Per cert... escriure els adjectius en masculí deu ser part de les limitacions de les que parles entre els parèntesis... suposo.
http://www.youtube.com/watch?v=4GVkJbwnnD0
Publica un comentari a l'entrada