Bankrobber: barrejar la feina amb el plaer de l’amistat

El desè aniversari de la discogràfica reuneix els grups de la casa

El segell musical independent Bankrobber va celebrar el seu desè aniversari a la Sala Apolo de Barcelona en un concert on vam poder escoltar bona música i, sobretot, molt diversa. La discogràfica va poder posar en evidència el missatge que predica: l’aposta per un model de proximitat amb els seus artistes.

El primer en pujar a l’escenari va ser el nou fitxatge del segell, Esperit!. Rascant la incredibilitat, Mau Boada va plantar cara al públic tot sol i envoltat per tots els seus instruments: bateria, guitarra elèctrica, guitarra acústica, teclat, sample, micròfon... Sense vergonya, feliç, va oferir un bon tast de música experimental. D’això se’n diu començar amb bon peu.

Els següents en sortir a tocar ja van ser els Gramophone Allstars, la banda de ska-jazz que acompanyaria la resta dels artistes de la nit. Cal destacar-ne dos aspectes importants: per una banda, la gran qualitat musical dels instrumentistes, fet indubtable. Per l’altra, la gran influència que van tenir sobre la música dels artistes de Bankrobber al llarg de la nit.

El Chico con la Espina en el Costado, Le Petit Ramon, El Petit de Cal Eril, Espaldamaceta, Sanjosex, Mazoni, Els Surfing Sirles i Guillamino van anar pujant a l’escenari, en aquest ordre, a cantar un parell de temes, sempre amb una tendència jazzística mesclada amb els seus respectius estils. Així, van sortir experiments molt interessants; músiques molt diverses però, alhora, aconseguint unitat musical dins el segell, encara que només fos per una nit.

Entre uns grups i els altres, el presentador de l’acte va anar recitant la lletra traduïda de la cançó Bankrobber de The Clash, tema que va inspirar el nom de la discogràfica. Finalment, per fer una mica d’homenatge i tancar la celebració, tots els artistes van pujar a l’escenari a cantar el tema de The Clash, sempre amb música jazz de base. Tot plegat va fer més que evident la bona relació que hi ha entre la discogràfica i els músics.

(Article publicat al web del setmanari laDirecta)

Oh... she can dance! (Andrea Motis)

Quina és la recepta de la felicitat? Avui n’he trobat una de deliciosa: Música (bona música), ball, amics (bons músics) i un gran somriure.

Andrea Motis, avui has emocionat un teatre ple a vessar. 1000 seients, 1000 persones. A mi, personalment, m’has aconseguit arrencar alguna llàgrima, no t’ho amagaré. Però com se’t passa pel cap cantar Hallelujah de Leonard Cohen amb tanta delicadesa? M’has encantat.

És una veu d’aquelles que no et pots perdre. Una veu de les que et transporta a una altra època i et fa posar la pell de gallina, i t’emociona i et fa somriure, i... Inevitable. Preciós, deliciós.

El teatre... Tornem al teatre... Surt Joan Chamorro amb el seu grup, un quartet de corda, amics (saxofonistes, cantants...), la germana d’Andrea Motis a tocar l’ukelele, surten ballarins a acompanyar una nit molt especial i... sorpresa! La joveníssima jazzwoman ens dedica un ball!

Andrea Motis és un petit tresor que no para de créixer. Amb només 16 anys ja ha actuat al Festival de Jazz Internacional de Barcelona. Quin és el següent pas? I quants més l’acompanyaran? He vist el talent amb els meus propis ulls, l’he sentit, vingut directament de la Sant Andreu Jazz Band. Quin és el secret del director de la Big Band, Joan Chamorro?

El jazz a Catalunya està ben viu. El jazz no és música d’adults. El jazz neix en les petites persones i creix – i que no deixi de sonar!–. Andrea Motis n’és una mostra ben clara. La seva veu, com un secret, ens porta el passat al present, i l’esperança al futur.

(referència al concert d'Andrea Motis & Joan Chamorro's group al Teatre Coliseum el passat 5 de novembre)

(Article publicat a laculturanovalres)