Reflexions conspiratòries

Sembla que, finalment, sí que he après coses a les classes de català de la universitat. I sobretot he tingut ocasió de reflexionar. Fa unes setmanes vam estar fent un debat que portava el nom de “Catalunya is not spain”. Amb això ja ho dic gairebé tot. La qüestió és que analitzàvem el tema a partir dels mitjans de comunicació, i vam estar veient alguns programes que s’emeten a televisions i ràdios de dretes que, realment, escandalitzen i molt. L’insult gratuït flotava per l’ambient dels platós. Sobre això, vam estar comentant que aquí, als mitjans catalans, mai hi trobaríem unes acusacions com les que apareixen a Intereconomía, o com les que llença Jiménez Losantos al seu programa absolutament denigrant.

Parlant, doncs, d’aquest tema, se’m va acudir una cosa, una espècie de conspiració, una manera d’aconseguir la independència de Catalunya.

Què passaria si un mitjà de comunicació català produís un programa com aquest que acabo d’esmentar? Quan ho fa Espanya no passa res però, si ho fes Catalunya, no és ben cert que ens emportaríem una bona bufetada i, probablement, una multa, i diverses acusacions per diversos motius i diverses collonades. Un cop aquí, segurament es tancaria el programa en qüestió, hi hauria censura al mitjà, etc. I què passaria, a més, si el programa formés part d’una cadena pública? No és molt probable que aquesta acabés desapareixent? Que la tanquessin des del Govern? (Plantejo suposicions, però estic segura que això no passaria a una cadena espanyola.)

Aquí és on entra el poder del poble.

Ens trobem, actualment, en què hi ha una part de la població de Catalunya que té clar que vol la independència, una altra part que no la vol i una altra que no s’inclina per cap opció. Estic convençuda que si desaparegués tv3, considerant que és el mitjà de comunicació públic català de major rellevància, moltes de les persones que no veuen clara la independència canviarien d’opinió, per la forta repressió que exerciria el Govern espanyol sobre Catalunya. I a bogeria del poble, l’excitació, la indignació... del poble serien molt més fortes que la repressió. CAOS, CAOS, CAOS!!!

Catalunya s’acabaria revelant contra Espanya i aconseguiríem la merescuda independència.

Someone missing

Ara ho faria diferent... Ara et deixaria que m'agafessis la mà mentre passegem pels carrers del teu poble. Ara em quedaria mirant-te durant hores, sense apartar la mirada com vaig fer aquell dia a casa teva. Si tornés a començar l'estiu et deixaria acariciar-me i et tornaria totes i cada una de les carícies, perquè no arribés un dia en què ja no volguessis tornar-me a cuidar com si fos una nina fràgil. Per no haver-te de trobar a faltar i sentir que podria haver-ho fet millor. I potser així hauríem parlat més, i potser no m'hauries deixat de trucar.

Confidències dalt l'escenari. Motis/Chamorro/Terraza

El Jamboree de Barcelona va acollir, el passat diumenge, el primer concert del cicle Andrea Motis, Joan Chamorro & Friends que tindrà lloc a la sala durant el primer trimestre de l’any. Motis i Chamorro, acompanyats pel pianista Ignasi Terraza, van sortir a l’escenari a oferir una bona dosis de jazz.

El repertori que van tocar, en gran part, forma part del CD Joan Chamorro presenta Andrea Motis, que van gravar els músics l’any 2009, juntament amb molts altres artistes de talla internacional. Alguns temes, com va anar dient Chamorro mentre els presentava, no els havien tornat a tocar des de la gravació del CD, com són, per exemple, Basin Street Blues o It’s a Wonderful World.

El públic, que omplia la sala més enllà dels seus límits, va poder gaudir d’un jazz net, tendre, amb molt sentiment. Per la seva banda, els tres músics presentaven els temes de tant en tant, quan sortien de l’estat de trànsit en què es trobaven, abstrets, com si fossin a un altre món. Terraza va oferir uns solos impecables; Motis va mostrar preferència per la trompeta, més que pel saxo; i Chamorro ensenyava, orgullós, el seu immens saxo baix.

Els temes que van sonar, variats, decidits i retocats a última hora, van ser, entre d’altres, Somewhere over de rainbow, Someday my Prince will come, Desafinado, New Orleans, I can’t believe that you are in Love with me, Twenty-four hours a day, L.O.V.E i un increïble Please don’t talk about me when I’m gone, que va impressionar el públic amb la seva animada execució i velocitat.

'Tretzevents', els còmics de la infància de Catalunya

Després de 60 anys d’il·lusionar la mainada, la revista es deixarà de publicar

En un indret de l’Eixample de Barcelona, a prop d’Arc de Triomf, hi ha una petita llibreria. Al fons del local, una porta dóna accés als despatxos de l’editorial Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Allà, acompanyada de revistes de tots els colors possibles, em va rebre Montse Ginesta, dibuixant, il·lustradora i, fins ara fa un mes, directora de la revista infantil Tretzevents. Engrescada i xerraire, va començar a parlar, disposada a explicar-me amb pèls i senyals la seva passió pel còmic i pel català.

L’any 1951, sota el nom de l’Infantil, va aparèixer una de les primeres revistes en català. Uns anys més tard canviaria aquest nom per Tretzevents. A través de les seves pàgines milers de nens i nenes de Catalunya han jugat i viatjat pel món dels còmics. La seva tasca va ser reconeguda l’any 1987 amb la Creu de Sant Jordi. Després de seixanta anys, el Tretzevents ha anunciat el seu tancament. El motiu? La falta de subvenció que ajudava a mantenir-la.

El Tretzevents es va intentar comercialitzar als quioscs. Veient que no acabava de funcionar, es va optar per fer-lo revista de subscripció. Amb les dificultats que això comporta, la falta de diners i de promoció, la Conselleria els va atorgar una subvenció que, amb la situació econòmica actual, han deixat de rebre. Montse Ginesta me’n va donar la seva opinió: “Nosaltres no som crítics amb què ens hagin tret la subvenció. Nosaltres som crítics amb la crisi que passem. Els diners es poden gestionar en coses que potser l’Estat opina que són més interessants. Jo opino que la llengua ho és molt, però ells poden opinar que no...”

Es tracta, des dels seus orígens, d’una revista de còmic, d’entreteniment, sense finalitats didàctiques ni missatges més enllà dels purament gràfics (a més d’alguns petits textos – reportatges, poemes...–). L’experiència i l’opinió dels subscriptors han anat, a poc a poc, modelant l’aparença de la revista. Com que la franja de lectors era molt jove, van haver d’adaptar-ne els continguts per tal que la imatge i els colors, predominessin per sobre del text. Aquest és un dels enunciats més clars que va transmetre la directora del Tretzevents. “Hem fet una mica un ventall del còmic que el nen es pot trobar al carrer ara. Hi ha coses que són més descriptives, d’altres que són més fantasioses... Hi ha una mica de tot.”

Revistes de casa

L’altre gran missatge que volia transmetre Montse Ginesta és la importància del català i del manteniment de la cultura. La importància de cuidar les nostres tradicions, la nostra llengua i, és clar, les nostres revistes. “Quina és la gràcia que cada país faci la seva revista? Primer, que utilitzes els autors d’aquí i, després, que fas una cosa que és d’aquí...!” Tradicions com ara Sant Jordi, els Reis Mags, el Tió... El Tretzevents sempre s’ha cuidat molt de difondre’ls entre els més petits.

Montse Ginesta parlava des del cor per defensar tot allò que sempre ha transmès amb la seva tasca, tant d’il·lustradora com de directora d’un mitjà català. “Ens convé tenir revistes en català, ens convé, perquè aquests [els nens] són els primers que llegeixen, i està clar que a un nen que comença a llegir en castellà tot el dia li sortiran tots els jocs en castellà!”

I es queixava... Com és que els francesos, els anglesos, els alemanys tenen tantes revistes? Allà la gent en compra. Aquí, no. “No ho sabem, per què... si ho sabéssim...!” La producció de material d’aquí, “potser en un àmbit molt limitat”, em deia la directora, “però genera escriptors, genera il·lustradors, gent que fa còmics, gent que es dedica a fer textos curts... hi ha tot un món que viu aquí darrere”.

A la nostra conversa, tot i així, no li va faltar humor. Montse Ginesta es prenia els problemes de producció de la revista amb gràcia, – que els col·laboradors, de vegades, no li enviessin els còmics quan tocava; que faltés algun material i la revista estigués incomplerta al moment de portar-la a imprimir... –. “Portar una revista és divertit, perquè cada revista, encara que hi hagi els mateixos col·laboradors, és diferent.”

Paper o tecnologia?

Fa relativament poc que s’ha acabat la publicació del Tretzevents, i Montse Ginesta té molts dubtes, moltes preguntes, sobretot pel què fa al futur de les revistes en general. Les noves tecnologies estan acabant amb els productes impresos? La directora em va explicar una anècdota... esperançadora?: “El monjo d’aquí, el director, diu: Cap al segle XIV-XV es va inventar la impremta, però els llibres miniats es van continuar fent fins el XVIII-XIX! Hi havia qui feia els llibres un per un i els pintava... Encara els queden dos o tres segles més, a les revistes!”, i reia. Tot i així, va continuar...”Però sempre hi ha una veu crítica que diu: sí, però ara tot va més de pressa! No tindrem dos o tres segles, potser deu anys!”

Per acabar, us deixo amb quatre pinzellades més de les paraules de Montse Ginesta... “Quin és el futur de les revistes? No en tinc ni idea...”, “nosaltres ens ho hem de fer tot amb els que som aquí”, “va arribar un moment que la societat tenia ganes de parlar en català i de promoure’l. Ara no en té tantes ganes...”, “amb el còmic aconseguim molt que els nens juguin en català”, “els autors, en el còmic, fan el què volen, i això els dóna seguretat. Fan una cosa que ells volen fer” i, finalment, una cita per reflexionar: “De vegades nosaltres ens ho preguntem, també: Per què la gent no llegeix més revistes en català?”

(Article publicat a l'edició en paper del Setmanari de Comunicació Directa, número 256, 11 de gener de 2012.) La publicació en paper conté alguns canvis d'edició.