Dissabtes mandrosos, truita de patates i deixar la feina per demà

Tota persona en aquest món necessita, de tant en tant, un temps per desconnectar, un dissabte sencer per sentir que la vida no s’acaba entre llibres, ordinadors, feina, conferències, projectes... Un dia sencer per passar-lo entre el llit, el sofà, la cuina, i altre cop el llit; i millor si és amb bona companyia. I poder gaudir, així, del plaer de dinar tard, quan el cos ho demani. Anar a la cuina i decidir en cinc segons què ve de gust a la majoria. Ningú es queixarà si algú s’ofereix a fer una truita de patates, i menys si el resultat és tan sublim. Una truita d’aquelles enormes, per dins poc cuita, com la que podries menjar-te a qualsevol ‘Casa Paco’ d’Espanya, però feta a casa i consumida en un menjador de dubtosa categoria, sobre una taula improvisada perquè avui hi ha massa gent i el bol de l’amanida és massa gran, amb cadires de tres tipus, plats blancs i plats de vidre, gots reaprofitats de la crema de cacau, tovallons de paper i forquilles de tres i quatre puntes. Asseguts a les cadires, una noia alemanya, una altra de Costa Rica, una de catalana i dos nois sevillans.

Mentre feien el dinar han anat preparant i consumint una quantitat considerable de porros. Per consens, com la truita, han decidit fer-los d’haixix. L’herba quedarà per després de dinar, a l’hora de la migdiada. No s’han de preocupar, perquè avui no han de fer res de res en tot el dia. Però les drogues els han fet venir gana, així que devoren la perfecta truita de patates, ceba i pebrot verd, l’amanida completa i, de postres, una quantitat inhumana de xocolata amb llet i xocolata negra amb menta. S’encenen un porro més abans d’aixecar-se i anar al sofà a escoltar música.