Papallones a la panxa

De vegades em ve de gust veure't però no em ve de gust que em vingui de gust veure't,

perquè potser vol dir que m'agrades més del que estic disposada a acceptar...

Agafaria un caçapapallones i caçaria la meitat de papallones que volen dins la meva panxa.

Xoquen entre elles, contra les parets del meu estómac, i em fan sentir estranya.

Però és una estranyesa que ja he experimentat abans,

i sé que m'agrada mentre la sento,

però també sé que arriba un dia que les papallones surten volant.

Pugen per la meva tràquea fins la boca i marxen.

Aleshores sé que les hauria d'haver caçat abans, per poder-les guardar amb mi per sempre.

Però se'n van, i el caçapapallones no és prou llarg com per caçar-les.

És una barreja alguns dies agradable, alguns dies estranya, alguns dies temible.

La caravana de Txarango fa parada a l’Apolo

La cua de gent tombava per la cantonada de Nou de la Rambla amb Paral·lel, el passat 18 d'abril, per poder entrar a l'Apolo a sentir el jove grup Txarango. S’hi respirava emoció i, mentrestant, el cos de seguretat controlava que hi hagués ordre i calma. Uns quants pallassos s'asseguraven que la gent estés ben excitada per entrar a la Sala Apolo, on Txarango estava a punt de començar el concert de presentació del seu primer CD,Benvinguts al llarg viatge.

Dins la Sala, l’emoció havia pujat un nivell. La gent que entrava es reunia davant l’escenari cridant i cantant, però el concert encara trigararia en començar... Paciència! Poc a poc s'anava omplint tot l’espai. De tots dos costats de l’escenari començava a sortir fum que emboirava l’Apolo, ara ja tot ple. I el públic ja cridava, tot i que encara faltava una estona perquè Txarango comencés a tocar.

Un cop més, el fum envaïa l’espai, i per fi el moment definitiu, el punt culminant. El públic era pur èxtasi: la festa havia començat i el circ havia arribat a la sala. Saltimbanquis, somiadors, arlequins, clowns, somiatruites, equilibristes, trapezistes, mims, mags, viatgers, il·lusionistes... Trompeta, saxo, baix, bateria, percussió, guitarra, veus i piano pujaven a l’escenari i encenien l’última guspira.

Dalt de l’escenari els Txarango van esdevenir pura il·lusió. El públic va cantar totes les lletres de les cançons del CD que amb prou feines fa un mes i mig ha sortit a la llum. I quan tot s’enlaira l’emoció va deixar caure alguna llàgrima d’entre els músics (i segur que d’entre el públic també).

I per rematar-ho, van acabar de la millor manera possible el concert de presentació oficial: Cesc Freixas, Gertrudis, la Pegatina, Itaca Band, les Sey Sisters... entre d’altres van pujar a l’escenari a cantar ‘Vola’, un dels primers temes de Txarango. L’última imatge triomfant de la nit: l’escenari ple de músics i l’Apolo abarrotat de crits d’alegria d’un públic totalment contagiat per la màgia del jove grup català que ja no necessita presentacions.






(Crònica publicada al web del SetmanariDirecta)