Sota quatre pals mal col·locats hi trobem un home i una dona. Ell, fascinat, espera ansiosament que ella pareixi. El nivell de cultura de l'home és més aviat inexistent, així que a ella no li ha costat de convèncer-lo. M'explicaré:
Fa aproximadament set mesos que ella va començar a engreixar-se. Li creixia la panxa i guanyava pes. Al començament va poder amagar-se'n; no podia dir-li al seu marit que estava embarassada, ja que era més que evident que no podia ser fill seu (mai havien consumat el matrimoni). Però en algun moment o altre ell se n'acabaria adonant. I, efectivament, uns mesos més endavant ell va començar a sospitar, i la va acusar d'adulteri. Ella, desesperada, sense feina i depenent per complet dels diners que recaptava el seu marit tocant la flauta, va dir el primer que li va passar pel cap:
- És fill de Déu! És fill de Déu!
Al començament, el marit no s'ho volia creure, però al cap d'aproximadament cinc minuts, es va acabar convencent, entusiasmat per la idea que la seva família hagués estat escollida per representar a Déu sobre la superfície de la terra.
Així doncs, ara ella està a punt de parir. La insuficiència de recursos higiènics i mèdics posen en perill la vida del nen (evidentment, no pot ser una nena!), però ell, el marit, no està preocupat per la salut de la dona, perquè s'ha convençut que Déu vetlla per ella.
És 25 de desembre, i ella ha trencat aigües ja fa unes quantes hores. No hi ha ningú que la pugui ajudar, i ella nota que el seu nen pateix, i no vol morir desagnada. Desitja amb totes les seves forces que el pare del nen sigui al seu costat, però en comptes d'aquest, que ja li va deixar clar que no vol saber res d'ella, hi ha el flautista, acompanyat per dos animals que desprenen una pudor terrible, tenint en compte que no s'aixequen ni per cagar.
Finalment, ella infanta un nen, que surt relliscant, ple de sang i restes de bossa amniòtica. Triga molt en respirar, no plora, però el pare adoptiu està convençut que un miracle el salvarà. L'agafa per un peu. Mai havia vist un nadó abans, i no sap què fer-ne, així que el petit queda suspès cap per avall. Degut a la ignorància de l'home, que sembla que no sap diferenciar el cap i el cul del nen, aquest últim finalment plora. És viu.
La parella no té res per netejar i tapar a criatura. Ella està espaterrada, i no deixa de sagnar. El nen no para de plorar, i a l'home li està agafant un mal de cap horrible. Veient la terrorífica imatge amb pinta d'apocalipsi, la gent de poble, que fins aleshores havia ignorat a la parella de sota l'estable de pals, comença a dur-los alguns presents, bàsicament perquè parin de fer soroll, (és de nit, i volen dormir).
Ell, el marit, aprofitant l'avinentesa, exclama una vegada darrere l'altre:
- És fill de Déu! És fill de Déu!
Jesús, Maria i Josep es mitificaran. El fill de Déu, que nasqué en una bonica establia.
__________________________________________
M'encanta el Nadal :)
Me'n vaig a Lleida, salut !
