Un carrer qualsevol

Anava passejant pels carrers més estrets de la ciutat. Estava molt cansada de tot. Del dia, de la setmana, de tot l'any que havia passat. Necessitava tranquil·litat.

Quan vaig tombar la cantonada vaig començar a sentir una pudor absolutament horrible. Era la barreja entre la pudor de les escombraries orgàniques amb vòmit i els típics pixats de gat (i d'altres éssers). De seguida em van venir unes basques terribles. Se'm va remoure tot l'estómac; notava com tota la matèria gàstrica del meu cos recorria el meu interior de forma ascendent i irremeiable. Finalment vaig vomitar.

Tota jo vaig quedar recoberta de líquid llefiscós i d'un pudor que cada vegada em provocava més ganes de vomitar, i no podia parar.

Per entre les rajoles del terra corria el bilis que havia sortit desbordant de la meva boca.

Com vaig poder, intentant no respirar, vaig continuar caminant per arribar a algun lloc on em poguessin ajudar, però a cada passa que feia la terrible pudor d'escombraries i pixats augmentava. Aquell carrer era un infern. No va ser fins la següent cantonada que em vaig adonar d'on venia aquella bafarada. Assegut en un racó, un home vell lluitava contra una rata que li volia arrencar l'únic tros de pa que tenia. En aquell moment vaig notar que la pudor era màxima.

Devia tenir uns 75 anys, i les seves condicions eren absolutament infrahumanes. Em vaig sentir molt bruta i avergonyida per haver vomitat. Aquell home devia estar cada dia en la mateixa situació, i jo no havia sigut capaç d'aguantar un carrer sense respirar.