Odiar per sempre

és simple, no escoltar.

de vegades és per mandra, de vegades és per odi. ODI.

la major part de les vegades odiem i no ho diem. por? no ho crec. suposo que penses que passarà.

i en efecte. la major part de les vegades l'odi caba en oblit.

però he dit la major part, perquè no sempre sabem perdonar.

ja sigui per timidesa (cosa rara) o bé per raó. RAÓ.

quan saps del cert que tu ho fas bé. i veus que l'altre ho sap però aquest cop és ell el que intentarà oblidar.

però tu no, i li ho recordaràs tota la vida.

des d'avui, fins a la mort.

28.11.08

un punt de vista boig

Senyores, senyors; el problema podria passar per irrellevant, però enfoquem-lo al futur. La pèrdua de la imaginació, senyores i senyors.

És, realment, un gran progrés, la ràpida modernització tecnològica que està patint la nostra societat?

La facilitat a l'hora de fer feina, la simplicitat amb la que podem resoldre problemes domèstics... 

Però, i aquell esperit per entendre les coses i els fenòmens que ens envolten? On ha anat a parar, la nostra capacitat d'autonomia? Què fariem, tots nosaltres, si totes les propietats i les feines que posseïm desapareixessin? 

Com sobreviuriem, senyores i senyors?

La qüestió, doncs, és que les noves tecnologies estan acabant amb la imaginació d'infants i adults.

Qui podrà, algun dia, escriure una obra com la de Cervantes? Qui són, ara, els cavallers que busquen les seves princeses? sense fronteres, sense fi. Passions, senyores i senyors!

Des de la forquilla a l'últim coet!

És per això, senyores i senyors, que proposo renunciar a la tecnologia i tornar a començar de zero. 

Senyores i senyors; siguem prehistòrics!

resultats de l'enquesta

així per sobre i per majoria podem suposar que la gent prefereix morir al costat de qui més s'estima, (60%).

per altra banda trobem, amb un 20%, gent que voldria prendre's alguna cosa que els fes immortals per poder presenciar la fi del món.

després un 13% a qui els hi agradaria morir de malaltia, sense patir.

i ja una minoria (6%) voldria morir de malaltia però patint.

d'això se'n diu força de voluntat

Era un dia fosc (un dia fosc mai pot ser un bon dia), el sol brillava darrere d'una espessa capa de núvols. Era més aviat, un dia de pluja. Dissabte, dia de pluja.

Vaig obrir la nevera, tenia molta gana. Portava gairebé 24 hores sense tastar res. I la nevera estava buida. Vaig agafar l'últim bitllet que quedava a casa i vaig anar al bar, disposada a beure un cafè i menjar una ensaïmada. Vaig arribar, i ara no sé si conscient o inconscientment vaig demanar un margarita. Vaig tornar a casa i em vaig posar a dormir al sofà. Al cap de deu minuts em vaig despertar. Tenia molta gana. Vaig anar a la nevera i no hi havia res. Vaig anar a buscar diners per beure un cafè i menjar una ensaïmada al bar; però ja no quedaven diners.

20.11.08

Imagines, la sensació de les famílies quan van saber que franco havia mort...?

ganes de cridar, ganes d'alegria, sí, és clar.. però por.

què vindria després!?

alguna cosa millor, segur. però pànic, per començar.

a mans de qui aniria a parar el país?

avui fa 33 anys va morir un grandíssim fill de puta. 

hem de continuar lluitant per acabar amb tots els que queden!

sweet child o' mine

Guns N' Roses

She's got a smile that it seems to me
Reminds me of childhood memories 
Where everything 
Was as fresh as the bright blue sky 
Now and then when I see her face 
She takes me away to that special place
And if I'd stare too long 
I'd probably break down and cry 


Sweet child o' mine 
Sweet love of mine 


She's got eyes of the bluest skies 
As if they thought of rain 
I hate to look into those eyes 
And see an ounce of pain 
Her hair reminds me of a warm safe place 
Where as a child I'd hide 
And pray for the thunder 
And the rain 
To quietly pass me by


Sweet child o' mine 
Sweet love of mine 


Where do we go 
Where do we go now 
Where do we go 
Sweet child o' mine