21/7/12

Galleria dell'Accademia

Situat en un espai preciós, lluminós, David s'exposa despullat al seu públic. Una gran massa de gent ha anat passant per la sala només volent-lo mirar a ell, atractiu, immens i ben plantat, sota un cúpula de llum natural, blanca i terriblement agradable. Del marbre ha sortit, pulcra, la figura d'un home gegant que si pogués moure's aixafaria tots els seus fans amb aquests peus immensos, s'assauria sobre el món sencer amb aquest cul perfectament tallat, i arrancaria caps amb les seves fortíssimes mans. Segurament cridaria, amb tota la potència dels pulmons d'un home tan gran. Cridaria que el deixessin en pau, "vaffandomo!", i el sentiria tothom, des de tots els racons de la terra. Segur que s'enfadaria, si és que no ho està ja, de veure que els milers de turistes (aproximadament 6.000) que el visiten cada dia només se'l miren a ell, els seus músculs i el seu (una mica ridícul) penis.
S'enfadaria perquè davant seu s'aixequen altres talles de marbre increïbles, obres del mateix pare. Entre d'elles s'hi troben Prigione detto Schiavo che si desta, Prigione detto Schiavo giovane, Prigione detto Atlante i Prigione detto Schiavo Barbuto. Són quatre esclaus a migesculpir que havien de fer companyia a la tomba del Papa Giulio II. Quatre esclaus d'immensa força que lluiten per rebentar el marbre que encara avui els està lligant. Com si es moguessin, com si estiguessin apretant amb força cap a totes bandes per sortir d'on són. Tot i ser inacabats, tot i que Michelangelo Buonarroti no els va acabar d'esculpir, no és gens complicat imaginar com l'artista volia acabar els seus cossos, els músculs, les cuixes totalment i perfecta treballades, i les mans, fortes, marcarien fins el més petit detall, la més petita arruga, cada un dels tendons i de les venes, com passa amb les mans de David.
Immensos grups de gent fan cua amb el seu guia per arribar davant de tot, al fons de la sala allargada, esperant ser hipnotitzats per la més gran i preciosa escultura. "La gent ve principalment a veure el David", comenta Umberto Palmiri, un dels guàrdies del museu. Cada dos per tres se sent algun crit d'una de les seves companyes, que està molt atenta per esbroncar a qualsevol que intenti fer una fotografia. Sembla que la gent no té interès en res més que el David. Turistes d'arreu del món vénen cada dia amb el mateix objectiu al cap. Pocs són els que realment es paren a mirar els esclaus, o les pintures que decoren gairebé totes les parets del museu. "Tenim sales amb pintura florentina del cinquecento, però si no l'has estudiat és complicat que et paris a observar-la."
Tant de bo algun dia els esclaus es puguin alliberar. Potser una nit sortiran del seu bloc de marbre, agafaran David de la mà i marxaran lluny de l'estultícia i la ignorància de l'home de carn i ossos.

Cap comentari: