5/7/12

Budino di riso

Un dia més a la terra de la calor insoportable! Però un bon dia. M'he llevat, m'he dutxat, he esmorzat i he anat cap a l'institut. L'instituto è in via Martelli 4, in centro, e dopo il Duomo. Mi piace. È come un piccolo palazzo. (Avui he après moltes coses també, com podeu veure). Després de les classes, a les 16h, he sortit i he tornat cap a casa. Feia molta calor, però tot i així em venia de gust sortir a fer un giro pel meu quartiere. He baixat de l'autobus (recordeu la pronúncia d'ahir!!) 11, però de veritat que feia massa calor, era terrible. Així que l'únic que he fet ha estat anar a un fornet que hi ha aprop de casa, el vaig veure l'altre dia quan em vaig passar de parada, i he pensat que podria anar-hi a comprar alguna coseta per berenar. Quan he entrat... Oh! Oh! Fantàstic! La meva perdició... Ple de pastes i pastetes, dolces i salades, super bufones, tot ben posades, i de veritat, fetes de veritat, i no comprades congelades i escalfades en un fornet cutre, com tot el que es ven als forns de Barcelona últimament. Dolços de veritat. Al cap d'una estona (poca estona, suficient com per ensalivar bé la boca i sentir-me gos) ha sortit un senyor més aviat tirant cap a vellet, molto gentile, que m'ha demanat què volia. Ho he de dir: he aconseguit entendre'm prou bé amb ell com per prendre una decisió molt encertada. He acabat comprant un postre dolç típic de la Toscana. Eh, de veritat, aquesta gent és fantàstica! Ho saben fer tot i més bo que ningú! D'aquí ve el títol del post d'avui: Budino di riso és el nom del petit pastisset deliciós que m'he menjat. Era una cassoleta de pasta tipus galeta plena d'arròs i crema, com les de la foto, però de veritat que tenia un gust perfecte. Els italians saben cuinar i menjar, és un fet.
Després de parlar una mica amb aquell senyor tan agradable hem sortit, jo i el meu budino di riso, al carrer per tornar finalment a casa. He decidit que baixaria a passejar més tard, quan no fes tant sol, i m'he posat a fer el gos una bona estona. Crec que eren les 19h quan he sortit al carrer. Feia calor, però era suportable. M'he endut una llibreta petita i un boli, per si havia d'apuntar qualche cosa, i m'he posat a caminar per la carretera que passa per sobre de casa meva. Increible, un cop més. Fabulós! El barri està envoltat de camps, els típics camps de la Toscana, repartits de manera molt burgesa (terrenys immensos per cada una de les vil·les, també immenses, i les portes de ferro amb plantes que pugen pels barrots, fulles seques, algun color vermellós de tant en tant...). És fantàstic veure-ho en directe, impressionant.
La qüestió és que estava passejant per la carretera des d'on es veuen els camps i m'ha entrat la curiositat de saber qui té tants diners com per viure en un lloc tan bucòlic i de pel·lícula. Hi havia una signiora passejant il suo cane per allà dopo, i li he anat a preguntar si sabia alguna cosa. Ha resultat que no en sabia res, però a partir d'aquí potser m'he passat 30 minuts o més amb ella. M'ha portat a passejar pel barri, m'ha explicat uns quants llocs on he d'anar, com a Fiesole (es pronuncia accentuant la "e", perquè si dius fiesóle, almenys a mi, sona com fesolets, i és estrany...). Hi he d'anar, es veu que és un lloc preciós, amb restes arquitectòniques etrusques, d'abans que els romans apareguessin a la història, i que des d'allà es pot veure tota la città de Firenze. I m'ha comentat que hi passa airet fresquet! No m'ho puc perdre! També m'ha acompanyat al parc del ventaglio (ventaglio és un ventall, com es pot endevinar fàcilment). El tanquen al vespre, és un parc amb vigilants i tota la pesca, però es veu que és preciós, i que dalt de tot hi ha un petit llac. Hem anat fins la porta i hem mirat els horaris. Si no demà, el dissabte hi aniré una estona. Dopo, per tornar cap a casa, hem donat una volteta més pel quartiere. És molt bonic, de veritat. Tot són blocs de màxim tres pisos, però com de poble, com casetes i torretes amb les parets de pedra i els porticons de les finestres pintats de blau o de verd. Tot és de pel·lícula ambientada a la Toscana, però sense ser una pel·lícula.
Amb tot, hem estat la mitja hora parlant en italià. Era una signiora molt intel·ligent, m'ha explicat moltes coses, i s'ha interessat molt per tot el que li he explicat (crec que he parlat força bé, modèstia apart). Finalment, la Vanda, que així es deia, m'ha dit que ha estat un plaer conèixer-me :) Era una dona molt maca. Ci vediamo!, li he dit. Ci vediamo qualche giorni.

Una curiositat (que no és que em sorprengui, però sempre és agradable...): Molta gent, quan dic que sóc de Barcelona, em comenta que hi ha estat, i que és una ciutat preciosa. Mi riempie di orgoglio e soddisfazione!



Cap comentari: