Museo Bargello

Entrada per menors de 26 anys: 3,50€

Pati interior amb algunes escultures a l'aire lliure, no gaire maques, però hi ha algun detall bonic o bé graciós, com il pescatore, que es mira satisfet els peixets que ha pescat i que agafa entre les mans, o el canó amb un cap de persona dins, o l'immens Oceà vencent un peix bastant còmic que aixafa sota el peu gegantí.

Passo directament al primer pis (perquè a la planta del pati no hi ha res interessant). M'agrada (molt) una vitrina plena de joies daurades, amb pedres precioses, brillants. M'agrada que d'una sala a l'altra els sostres siguin tan diferents, d'alçades i de decoració. En pots trobar de tan baixos com els de casa, fets de fusta fosca i tenebrosa; altres, pintats amb colors blaus, preciosos, amb dibuixos d'escuts; i altres altíssims, arquejats, com el de la lluminosíssima sala dedicada a Donatello i la seva escola (entre d'altres coses... no acabo d'entendre la lògica del museu...). D'aquesta sala m'agraden molt 4 escultures (apart del Marzoco de Donatello, el lleó de pedra que la custodia des del centre): En primer lloc, el cap d'un home fet de bronze. A la placa hi diu: Attributo a Donatello. Testa barbuta. M'encanta, trobo que té una expressió preciosa, unes faccions molt boniques, una mica còmiques. El tindria a l'entrada de casa meva, per somriure-li cada cop que entrés i imaginar que no està tan trist com sembla. Molt aprop seu, m'agrada rodejar un David de bronzo parzialmente dorato de Donatello. Petitet, amb un penis minúscul i unes botes precioses decorades minuciosament. Satisfet, aixafa amb el peu esquerre el cap d'un home barbut que acaba de tallar. A l'altra banda de la sala, minúscul, hi ha un putto danzante (dancing cherub en anglès, per evitar malentesos). És graciosíssim, tan petit. Diu que és un atribut a Donatello. Però el més graciós de tots, el petit Eros d'un tal Pier Jacopo Alari Bonacolsi: bufó, de bronze també, amb unes aletes que no li deuen permetre volar, estirant els bracets cap amunt, feliç, despullat i sense vergonya. Em sap greu, Donatello. El petit Amore/Attis de bronze, el de la cueta, tot i estar ben treballat, em fa una mica de por, per l'expressió de la cara... (He de reconèixer que té unes manetes de bebè adorables.)

Deixo Donatello i els angelets enrere i em trobo de nou al pati interior (aquest cop al primer pis) i m'agrada el que veig: el sostre, no tan alt, és també decorat amb escuts i pàtria italiana (florentina). A part, em criden l'atenció 3 coses: el Giasone de marbre (marmo) que, interessant, amb una expressió molt italiana a la cara (un punt prepotent, vull dir...) se situa sobre una espècie de gos anorèctic adragonat (amb ales i cua), preciós, que alhora es mira amb gana la cabra que l'amic Giasone sosté amb la mà dreta, ben alta. Més que una cabra, però, és un cap, les potes i la pell, com un secall. No us penseu que en Giasone tenia tanta força! Més enllà, el déu Bacco (despullat, amb raïm a la mà, està acompanyat d'una pantera ferotge. Quan la mires, però, per l'altre costat, veus que només té gana, que no és ferotge, que pateix més que res. La tercera cosa que m'agrada del pati són gli uccelli, un conjunt d'ocells de bronze preciosos i divertits: un parell de coloms (tan repugnants com els de veritat), un parell de mussols que també posaria a casa meva i (entre d'altres animals) un gall majestuós, atractiu, que deixaria que em cantés cada matí per despertar-me.

Giasone, Pietro Francavilla

Sales amb plats i gerros decorats, alguns amb gràcia, d'altres terribles. Sales amb sants i matrones de la misericòrdia, i escales al segon pis. Dues sales de grocs, verds i blaus. Temàtica religiosa per gentilesa de la família Robbia, família d'artistes, tots amb el mateix i exacte estil. Pel mig s'hi ha colat un tan Benedetto Buglioni (devia ser un fill bastard de la família). M'agrada com fan les cares, tendres i agradables. Tècnica: terracotta invetriata. Al costat, una sala plena de petitíssimes escultures. Me n'enduria unes quantes a la butxaca si no fossin dins les vitrines: el bust de Eleonora di Toledo, per la seva elegància; dues figuretes daurades amb el nom de Caramogi, per ser tan lletges i alhora gracioses (tot i que les regalaria, probablement. A casa meva no hi entrarien); i m'enduria el Toro assalito di un leone, per preciós i expressiu. El fragment representant del Ratto delle Sabine també me l'enduria, però no m'hi cabria a la bossa. De l'última sala del pis, la dels busts, m'emportaria el Rittrato di giovane, per la seva dolçura. Però no ho faig, sinó que em situo al mig de la sala i em sento observada pels 36 ulls que, tot i que són buits d'expressió, custodien i controlen cada mil·límetre de l'espai.

Cega! Casi moblido de la sala més important! Pensava que a la planta baixa no hi havia gran cosa per veure, però aquí el tenim, el Bacco de Michaelangelo, sense penis, com la majoria de talles de marbre. Me'l miraré l'últim. Primer faig la volta a la sala. Veig Adam i Eva, veig Moisès, Narcís i diversitat de Bacco's. Veig un Bruto preciós, gentilesa de Michaelangelo. De perfil té una cara perfecta. De front té una expressió dura. Li faria un petó i me l'enduria a casa amb la resta d'escultures ja robades. Faria, si pogués, una foto a la immensa escultura de Firenze vittoriosa su Pisa. Una dona col·losal vencent un home preciós, ab barba i peus gegants, devastat i esculpit en marbre per Giambologne e Pietro Francavilla. M'agrada el Mercuri de Grambologna, en perfecte equilibri amb el peu esquerre aixecat, aguantant-se només amb l'altre peu sobre un pilonet que surt directe de la boca d'un nen. És molt estrany i m'agrada. El mateix artista té un Bacco de bronze. M'agrada donar-li la volta i veure la seva esquena perfecta, i adonar-me que té un forat al clatell, entre d'altres llocs (al meu també en té un).

I m'acomiado del museu. Rodejo el Bacco de marbre de Michaelangelo, acompanyar d'un petit faune que es menja el seu raïm. Veient la boca del déu entreoberta, apunts de beure's la copa de vi que sosté amb la mà dreta, recordo que he de dinar. Després de dues hores i mitja al museu, són les 16h i tinc gana. Aniré a buscar alguna cosa per menjar.