16/7/12

Sono quasi italiana!

Molts dies sense escriure, em sap greu... Intentaré que no torni a passar... Però, si serveix d'excusa, alguns dies no tenia massa per explicar, i els dies que sí que tenia coses per explicar arribava tard a casa i no em donava temps d'escriure... Així que ho he anat allargant, i em sap greu (més per mi que per qui sigui que em pugui llegir, perquè com més dies passen més em costa recordar tot el que he vist, i he vist moltes coses aquesta setmana. Florència està plena de racons i llocs preciosos per visitar).
Aquesta setmana, bàsicament, he notat que ja començo a sentir-me com a casa. Ja sóc pràcticament italiana!! Ja no em perdo amb l'autobus (fins i tot he aconseguit adaptar el meu sentit de l'equilibri amb les batzegades del transport públic); he après que els taxis, a la nit, cobren 7€ només per pujar i que, per tant, s'han d'evitar tant com sigui possible; ja m'he perdut (a propòsit) pels carrers de Florència per trobar racons bonics, i n'he trobat; ja he menjat bon gelat, i bons panini! He menjat finocchiona (salami amb un gust molt especial d'anís), farro, (pasta, per suposat); he begut birra Moretti; he visitat alguns museus, sola, amb calma i tranquil·litat; ja puc parlar amb la gent amb més o menys traça i entendre-m'hi! Això és molt important. Fa uns quants dies vaig conèixer un senyor a l'autobus, de tornada a casa, vellet. Vam parlar una mica (no molt, li va fer gràcia que portés el ventall i, com que sóc molt maca i simpàtica  vaig deixar que se n'aprofités una mica. De veritat que hi ha dies que la calor és insuportable!) Fa un parell de dies vaig agafar el mateix autobus a la mateixa hora, just al sortir de classe. Al cap d'una estona vaig fer una ullada a la gent de l'autobus i vaig veure el mateix home, simpàtic i agradable (gentile) que em somreia. Em va fer un gest com si es ventés amb el ventall, per recordar-me que es recordava de mi. Em va fer molta il·lusió. Al baixar de l'autobus el vaig mirar per saludar-lo i em va fer un gest amable, com si es traiés el barret per saludar-me. Em va encantar sentir que ja conec la ciutat i també, una mica, la gent que hi viu. Generalment m'he trobat amb gent molt amable, sempre disposada a ajudar i amb un somriure. M'he adonat, també, que a Florència hi ha molta població immigrada, de molts llocs diferents. Potser és perquè és estiu, i tota la gent que pot se'n va lluny de vacances, a algun lloc on no faci tanta calor (ho entenc, repeteixo que és terrible segons quin dia). En resum, que em sento com si portés aquí una eternitat, com si Florència fos la meva ciutat. Tinc sort que Barcelona m'encanta tantíssim que no podria de cap manera tenir temptacions d'emigrar cap a Itàlia definitivament, però almenys em sento bé aquí on sóc, cosa que va prou bé, tenint en compte que encara em queden un parell de setmanes. Ara bé, que em senti italiana no vol dir que la gent m'hi trobi... Estic sent víctima d'un fenòmen estrany que no m'havia plantejat en cap moment que pogués esdevenir-se... Quan parlo amb els italians (abans de parlar-hi, en el moment en què em veuen) em diuen de seguida que sóc espanyola (ja he desistit de replicar que sóc catalana, crec que només m'interessa a mi i que als altres els importa ben bé tres salamis). És molt xocant. No pensava que se'm notés que no sóc italiana. Vull dir, al cap i a la fi, físicament som bastant semblants... Un professor de l'institut em va dir que era pel piercing (pels toros i aquestes coses). Em va fer molta ràbia! Li vaig preguntar, que no porten piercings els italians?! I va fer, sí ma... Jo què sé! És molt estrany que la gent em vingui i ja sàpiga que sóc de la península ibèrica! No pensava que tingués cap mena de pintes d'espanyola, caguntot! És molt estrany...
Comunque, aquí estic, dues setmanes després d'arribar a Firenze, contenta, una mica enyorada a estones però contenta. Divendres, tot sortint de classe, vaig anar a la Galeria degli Uffizi. Entrada: 5,50€ per ser de la Unió Europea i menor de 26 anys. Trobo que és un molt bon preu per veure totes les joies que hi ha allà dins. Només vaig tenir un parell o tres d'hores per visitar el museu, i evidentment no és suficient, per això hi tornaré algun dia d'aquesta setmana. Però vaig tenir el gran plaer, la gran fortuna de quedar-me fins l'hora de tancar, quan ja casi no quedava ningú. Les sales estaven pràcticament buides, així que vaig tornar al començament i em vaig anar aturant amb calma a veure un parell de coses que m'havien impactat. Primer de tot, la sala de Botticelli. Vaig tenir La primavera i La nascita di Venere per mi sola. Vaig poder mirar amb detall cada una de les cares, cossos, arbres... tot. Vaig observar, per exemple, com, de les tres gràcies, la que està més cap a la dreta té la cara envellida, així com la mateixa primavera. I d'aquí vaig anar ràpidament cap a una sala que m'havia encantat quan hi havia passat la primera vegada. Una sala plena de retrats foscos però preciosos, la majoria de Tintoretto. M'havia encantat tant que fins i tot li havia demanat al guàrdia de la sala si podia fer alguna foto (sense flaix, evidentment!). M'havia dit que no, però perquè hi havia massa gent a la sala, i no podia ser que tothom es posés a fer fotos on volgués. Però quan hi vaig tornar encara estava allà, i la sala estava buida. Se'm va apropar mentre jo mirava el Ritratto d'uomo i em va dir que si volia ara era el moment de fer les fotos. No vaig saltar a abraçar-lo perquè era un senyor vellet, i perquè vaig pensar que potser s'espantaria... El que sí que vaig fer van ser unes quantes fotos (sense flaix!). Així vaig poder tornar contenta cap a casa després d'un passeig per Firenze, pels carrerons estres, de vegades semblants als del gòtic (no sense abans menjar-me un gelat artesanal de iogurt deliciós).

Retratto d'uomo, Tintoretto

Dissabte, en canvi, vaig anar a Siena. Vam sortir (amb algunes noies de l'institut) a les 10:10h del matí en autobus. No recordo quanta estona era el viatge, però sigui com sigui va valdre la pena poder veure els camps, les vil·les, els paisatges màgics de la Toscana. Les pel·lícules no enganyen, és una regió fantàstica. I Siena és una ciutat preciosa! El centre és tant de poble... Cases de pedra, places petites, carrerons estrets... Una ciutat preciosa construïda sobre els turons que li donen una (massa) variada pendent. Si no tenim en compte que és una ciutat mil vegades més calorosa que Firenze (imagina!), és preciosa. De visita més o menys especial vam anar a veure el Dumo. Digne d'admiració. De veritat. Preciós i impactant, tant per fora com per dins. A mitja tarda vam tornar cap a casa, en autobus un altre cop. Aquest cop no vaig poder observar el paisatge. Simplement em vaig posar la música i em vaig quedar fregida a l'incòmode seient de l'autocar, envoltada d'un aire calent i una xafogor desagradable.
I ahir, finalment, vaig anar a la platja! Tenia moltíssimes ganes de fer un banyet i prendre el sol (sense que fos aquest sol agoviant de l'interior de la Toscana). Vam anar (altre cop amb noies de l'institut) a Viareggio. És un poblet tan lleig com qualsevol poblet de platja mal dissenyat, com tants altres. Però... Oh! Mare de Déu senyor! Mai, mai, mai havia vist una platja tan lletja! En tota la meva vida! En primer lloc (i denunciable) està conquerida (com la majoria de platges de la zona, pel que m'han explicat) per un seguit de persones poderoses que posseeixen (literalment) trossets de sorra. La platja és privada, i s'ha de pagar per anar-hi. Està parcelada i ordenada de diferents colors (para-sols blaus, para-sols grocs, a ratlles... de tot tipus). Vas a recepció, demanes un para-sol amb dues cadiretes i pagues 20€. No hi ha un sol trosset de platja lliure com per posar-hi les tovalloles (allò que fa la gent normalment a les platges normals, vaja!). Tot està ple de cadiretes i para-sols, perfectament i artificial arranglerat. És terrible! Però tot i així vaig agrair molt poder fer un banyet a la platja. Quan vam arribar al matí no feia bon dia. Vam agafar el tren a Firenze a les 10:10h i vam arribar un parell d'hores més tard. Núvol, totalment. El sol anava i venia de tant en tant, però no era de cap manera un dia de platja. Vam anar a dinar al cap d'un parell d'horetes a la sorra (després d'haver pagat, és clar!) i quan vam tornar... el sol brillava com mai! Perfecta tarda de platja! Ens vam banyar una mica (llàstima de la bandera vermella... es veu que hi havia fortes corrents...) en l'aigua calentona de Viareggio, vam pendre el sol, em vaig posar una mica de crema però, pel que es veu, no prou. Ara estic bastant lamentablement vermella, posant-me crema "idratazione profunda" cada hora i esperant que pari de fer-me mal tot el que em toca la pell cremada (i posar-me una mica morena, després de tot...!)
Així que gairebé tot genial! I ja per acabar, una gran notícia! Avui he anat a parlar amb el director de l'institut. Després de dues setmanes força avorrides (sobretot la segona), però conscient que el primer dia no tenia ni papa d'itlià, puc canviar de grup i aprendre coses de veritat! Em sap greu deixar el grup de les dues primeres setmanes, hi ha gent molt maca, però necessito aprendre més ràpid, no puc anar a classe a adormir-me! Demà començaré amb el nou grup, avere què tal em va i ja ho explicaré.


Cap comentari: