Just quan em començava a adormir va sonar el telèfon. Per sort l'havia deixat al costat de la banyera. Vaig estirar el braç i el vaig agafar. A la pantalla només hi deia "número ocult". Vaig despenjar i em va contestar una veu d'home, molt greu.
Estúpid, només ell tenia aquell número de mòbil, què collons intentava? Era, clarament, una veu retocada. Com a molt li hauria dit a un amic seu que parlés. Em va dir, amb indirectes, que no vindria. L'excusa era que la veu que em parlava era d'un segrestador, que tenia a qui més m'estimava, i que hauria d'ingressar un munt de diners a una compta bancària, i que no hi posés a la policia pel mig i totes aquestes coses pròpies d'una pel·lícula d'intriga mamada. El principal error era que jo no l'estimava, per això no em pensava preocupar per res.
Jo mai he estimat a ningú.
El molt cabró no vindria. Cap problema, tenia una llista molt llarga de gent a qui trucar, segur que tots ells estarien disposats a venir corrents a mi. I si cal en trucaria a més d'un, millor per mi. No el necessitava per res.
3 comentaris:
Oh, una història que continua? Que bé, que bé! ^^
Jo també ho intento però mai començo a innovar...
L'egoisme a vegades no és més que uns resposta al sentiment de confusió. L'egoisme et marca un camí, que és clar, i contrasta amb el tenebrós auguri de cagar-la que sempre precedeix a l'altruisme.
Felicito aquell que, en un intent fútil de desmarcar-se de la resta de la humanitat, intenta no tenir emocions barrejades.
Evidentment, no podrà, i això desembocarà en un ésser frustrat en potència; la idea en sí ja és absurda per si sola.
No té ni cap ni peus,
ni collar, ni sabates.
Publica un comentari a l'entrada