Visc en una petita casa molt poc acollidora.
Es troba en mig d'un bosc tenebrós. Un bosc de fulles cremades i branques seques. Un bosc de terra seca i rugosa.
Amb el cel permanentment ennuvolat però sense cap pluja que ens proporcioni aigua.
La llum del sol és totalment inexistent. El dia que passa un raig d'escalfor s'encén la llenya que omple el bosc.
Les hores no passen. Sense rellotges ni comunicació amb algun món que ens digui si avui és avui o demà va ser ja fa dies. Les hores no passen però les nostres vides continuen, i ens fem vells i tenim malalties, però no hi ha ningú que ens ajudi, perquè pels altres no existim.
Casa meva està plena de pols. Escombrem cada dia, però a la nostra regió hi fa molt vent, i la porqueria s'acumula per tot arreu.
Els llits són fets de fusta corcada que ens fa el fuster del poble. Cent vint-i-tres anys, tan sols. Ja fa anys que vam deixar de morir. Però també de reproduir-nos.
No tenim cortines perquè no les necessitem. El sol no ens pot molestar.
I no hi ha aigua, ja que no plou, i tampoc tenim un riu aprop. Però no morim, i no necessitem aigua.
Visc en un poble immortal on la vida sembla horrible, però aquí hi ha pau. El preu a pagar pel repòs i la pau són la solitud i la ignorància.
5 comentaris:
Buf.... ets bona..
¡!
Ets una gran escriptora.
Ah, i és cert, la cançó cansa si l'escoltes molt... Com totes les cançons, a l'escoltar-les masses vegades massa seguides..
(L)!
Doncs a mi totes les cançons que les escolto moltes vegades seguides m'acaben cansant. Per mol que m'hagin enamorat. Aleshores, estic un temps sense escoltar-les, fins que les torno a escoltar moltes vegades seguides xD
Una casa molt atraient, un bosc encisador i diuen que la ignorància és la felicitat.
O no?
Publica un comentari a l'entrada