Era un dia com qualsevol altre en aquest món de merda. Amb les seves interminables guerres culpables de tantes morts, amb tota la seva fam, l’horror i la pobresa, amb la riquesa de tan pocs, l’arrogància d’altres i la indiferència per tot l’esmentat de tantíssima gent.
Era un dia, repeteixo, com qualsevol altre.
Ara, com si veiéssim la terra des de l’espai, farem una ràpida aproximació d’aquelles que marejen i ens anirem a situar a un petit poblat de l’est d’Àfrica. Un d’aquells que surten a les revistes on normalment hi apareixerien bèsties salvatges. Un poble perdut dels que tenen una vida totalment prehistòrica. Allà, hi trobem un ésser terriblement intel·ligent. Us presentaré: Antònia, el lector del meu conte. Lector del meu conte, l’Antònia.
L’Antònia ja feia tretze anys que vivia en aquell poblat. L’havia descobert en una expedició amb un grup d’antropòlegs i s’havia enamorat d’un dels membres d’aquell grup tan fascinant. S’havia divorciat del seu marit, que s’havia quedat a Girona posant-li les banyes amb la veïna soltera, i s’havia instal·lat a la caseta de fusta situada just al costat dels camps que pertanyien al seu nou marit. Ara l’Antònia era molt més que feliç.
Però els anys passen, Antònia, i la gent envelleix.
Ja feia ben bé vuit anys que havia començat a treballar en un projecte que si sortia bé li permetria dominar el temps i passar la resta de l’eternitat amb aquell home que tant estimava.
I avui era el dia. L’Antònia havia acabat aquella màquina. Va reunir la gent del poblat que van quedar fascinats amb aquella creació. Però aquella gent no va entendre la necessitat d’aturar el temps. La mort formava part de la vida, i el temps per a ells era inexistent. Així i tot, ella era molt intel·ligent, i no tenia perquè escoltar tantes tonteries per part d’aquella gent ignorant de la ciència. L’Antònia va activar la màquina i, en un segon, el món es va aturar i l’Antònia ho va perdre tot.
Ai, Antònia, quina mania tenim els humans, que sempre ho volem tot i perdem el cap amb la paraula poder...
En un sol segon, tota la gent que estava a punt de morir no va poder fer-ho. Tots els nens a punt de néixer no van poder respirar per primer cop. Totes les parelles a punt de fer-se el primer petó van deixar de viure amb aquell peculiar pessigolleig a l’estómac. Cada animal a punt de ser devorat es va aturar amb el terror recorrent-li tots els ossos. Totes les armes a punt de ser disparades van deixar de ser ofensives, i totes les cançons que estaven sonant van quedar oblidades.
Quin horror, Antònia. Vas aturar el món. Quants segles fa, ara, que tan sols pots pensar? Pensar eternament en una immensa solitud. Quieta, allà on et vas quedar en un intent de dominar el temps i el món.
