Vaig caminar amb els peus nus per sobre l'herba. A poc a poc em vaig anar treient la roba i la vaig deixar allà mateix, sense preocupar-me de poder-la trobar més tard. Em vaig aturar al mig del camp i vaig obrir els braços en creu. Vaig tancar els ulls i vaig deixar que el vent em violés. M'acariciava tot el cos. Em feia sentir tan bonica, tan lliure...
I em va caure una llàgrima. Una llàgrima de felicitat que es va endur el vent.
3 comentaris:
El vent s'endú tot el que és de la noia...! La seva llàgrima, la seva fragància, la silueta que ocupa en l'aire...
uaurg...
és com caminar per una corda fluixa....
Senzill i elemental: bell.
Publica un comentari a l'entrada