Veure'm des de fora

(dimecres 7)

Últimament em passa molt, duran les llargues estones en què el meu cervell es dedica a pensar exclusivament, sense fer cap altra activitat de major rellevància, en mi mateixa. Per uns moments visc en un món egocèntric en el que em pregunto, sovint, com em deu veure la gent des de fora. Quina és la imatge que transmeto als altres. No és pas perquè vulgui saber què opinen de mi, ja que pel què fa a aquest tema cadascú és lliure de pensar el que vulgui. És més aviat per la recent inquietud que m'ha sorgit: m'agradaria, durant un dia, o durant uns instants, o de tant en quant, poder-me veure des de fora. Abandonar el meu cos per veure'm amb els ulls d'un altre. Poder-me observar des de tots els angles que un mirall no em permet observar, poder tocar-me amb unes mans que no estiguessin limitades com les meves, que estan fortament enganxades als braços, que resulten ser de llargada limitada...

Desitjo, de veritat, poder saber com sóc sense dependre de la meva subjectivitat, ni la dels meus amics, ni de l'irreal imatge que pugui crear una càmera o un mirall, perquè una imatge no és més que una representació limitada de la realitat, i el que jo vull és veure'm des de fora, com si estigués veient a qualsevol altra de les persones que veig cada dia, no en la ficció, sinó en la realitat.

Crec que és un desig que moriré sense haver vist realitzat.