Un carrer qualsevol

Anava passejant pels carrers més estrets de la ciutat. Estava molt cansada de tot. Del dia, de la setmana, de tot l'any que havia passat. Necessitava tranquil·litat.

Quan vaig tombar la cantonada vaig començar a sentir una pudor absolutament horrible. Era la barreja entre la pudor de les escombraries orgàniques amb vòmit i els típics pixats de gat (i d'altres éssers). De seguida em van venir unes basques terribles. Se'm va remoure tot l'estómac; notava com tota la matèria gàstrica del meu cos recorria el meu interior de forma ascendent i irremeiable. Finalment vaig vomitar.

Tota jo vaig quedar recoberta de líquid llefiscós i d'un pudor que cada vegada em provocava més ganes de vomitar, i no podia parar.

Per entre les rajoles del terra corria el bilis que havia sortit desbordant de la meva boca.

Com vaig poder, intentant no respirar, vaig continuar caminant per arribar a algun lloc on em poguessin ajudar, però a cada passa que feia la terrible pudor d'escombraries i pixats augmentava. Aquell carrer era un infern. No va ser fins la següent cantonada que em vaig adonar d'on venia aquella bafarada. Assegut en un racó, un home vell lluitava contra una rata que li volia arrencar l'únic tros de pa que tenia. En aquell moment vaig notar que la pudor era màxima.

Devia tenir uns 75 anys, i les seves condicions eren absolutament infrahumanes. Em vaig sentir molt bruta i avergonyida per haver vomitat. Aquell home devia estar cada dia en la mateixa situació, i jo no havia sigut capaç d'aguantar un carrer sense respirar.

Improvització J+C número 1: je suis in albis

L'amistat d'aquells que realment t'estimen.
Big, big monkey man!
No siguis qui els altres presumptament creuen que ets.
Sento que m'encongeixo per moments, em plego per la meitat, em redueixo i desapareixo.
De vegades el que et diu el cor no és el que és cert; intenta escoltar des de l'exterior.
Música que ens marcarà tota la nostra vida, recordant temps passats.
De vegades riure no només fa canviar el teu estat d'ànim, sinó que també el dels qui t'envolten.
Me resulta tan raro todo lo normal.
Si la vida fos eterna no et preocuparies pel futur, però com que no ho és, és gratificant aconseguir assolir els teus reptes.
Si la vida fos eterna deixaries d'apreciar les petites coses que cada dia ens fan més grans.
La por de morir no t'ha d'importar si et supera la plenitut d'ésser.
Una guitarra profunda, lleugerament vibrant.
Segueix la música que t'impulsa, però aprèn a donar-li la intenció apropiada.
T'arrencaria el cor, però pensaries que t'estimo. Et trencaré els ossos i entendràs que t'odio.
Sistematitzar la quotidianeïtat sense donar'ls-hi importància a les petites coses que canvien la teva visió del món.
Improvitzant amb lídia b7, problemes de pronunciació i eloqüència.
Sinerologia facial que dóna informacions subliminals als individus que t'envolten.
Aprendre que hi ha gent que cuina l'arròs d'una forma tan estranya és xocant, realment xocant.
Petits glops de la poció de la vida.
Va obrir la porta amb suavitat, intentant impedir qualsevol petit soroll que pogués despertar els fantasmes de la casa.
Amor platònic que t'impulsa a assolir nous reptes.
La primera teula del passadís la va trair, cruixint profundament.
Troba l'endoll d'on surtin les guspires de l'amistat i no les deixis perdre.
De lluny un so encara llunyà anunciava l'arribada dels trombons.
No et cansis mai de buscar la clau que obre les portes a la felicitat.
Amb tota la lleugeresa que va poder aconseguir va sortir corrents, intentant escapar.
Salta, riu, diverteix-te i gaudeix; només així sabràs què és vida.
La va atrapar, tancant amb força la mà al voltant del seu turmell. Estava morta.

Poders curatius de la ganjah

Està científicament comprovat que la substància en qüestió cura, ni més ni menys que els encostipats.
És un fet i veritat absoluta que el consum d'aquest producte provoca sequedat en les mucoses facials de l'espècie humana. D'aquesta forma, els "mucus comunis" queden temporalment eliminats d'aquestes zones, i l'encostipat, així, se'n va.
(També és usat en casos d'al·lèrgia, ja que també és funcional).

Recepta exclusiva per a tot aquell amb necessitats (i un bon encostipat, per fer de "tapadera"... Ja saps què vull dir...)

La doctora Júrina.

absolutely nothing

She's still that little girl... She's always been, has never changed... and never will...

I'm so sorry for her... It's not fair to be this way, but she can do nothing.

FINS ALS SANTÍSSIMS COLLONS

SOBRE L'ANÀMNESI

1. Tenir curiositat és una necessitat, és una condició sine qua non per poder prosperar i evolucionar, per poder conèixer. Cal que tots els homes s'adonin que el coneixement és sempre favorable, i que per aconseguir-lo es necessita esforç i dedicació.

L'anàmnesi és el procés de recordar tot allò que l'ànima ha perdut en l'encarnació. Hem d'aconseguir que les remniscències esdevinguin coneixement, hem de redescobrir tot allò que l'ànima ha oblidat; en això consisteix el procés de l'anàmnesi. L'home té com a condició dur a terme aquest procés, conèixer i, finalment, assolir la veritat. No es tracta d'un fet que afavoreixi un sol individu, sinó que s'ha de ser conscient que les veritats universals són per a tothom, per això són universals, i que tot el que jo conegui ho hauré de compartir amb els altres.

Plató defensa que l'home ha d'esforçar-se per recordar, per dur a terme l'anàmnesi, perquè els coneixements no s'adquireixen sense dedicació. Es tracta, doncs, del camí cap a la contemplació de l'ànima.

2. Plató va elaborar una teoria segons la qual l'ànima humana, en la seva condició d'idea eterna, posseeix tots els coneixements. Quan es troba al món de les idees l'ànima ho coneix tot. Però en algun moment de la seva eternitat es veu degradada, encarnada en un cos. Ara l'ànima ha oblidat tot el que sabia, tan sols li queden unes "restes" d'allò que havia viscut a l'eternitat. Aquestes són les reminiscències.

La frase «la veritat de les coses existeix des de sempre en les nostres ànimes» fa referència a aquesta procés. L'ànima, segons Plató, és eterna: existeix des de sempre i per sempre. I durant l'eternitat, mentre es troba a la realitat suprasensorial, a l'univers immaterial, l'ànima posseeix tots els coneixements.

En el text, doncs, Plató està conscienciant als homes de que tots ells poden aconseguir redescobrir tot allò que la seva ànima sabia a la línia de l'eternitat. Totes les ànimes de totes les persones posseïen els tots coneixements, i ara és el moment d'esforçar-se en el coneixement per poder purificar l'ànima i que aquesta pugui, finalment, tornar al món de les idees d'on prové.

3. Plató, evidentment, no va ser l'únic en exposar una possible teoria del coneixement, tot i que sí que va ser dels primers en fer-ho d'una forma completa i elaborada. Per la seva escola hi van passar molts deixebles. D'entre tots aquests podem destacar Aristòtil.

L'educació platònica d'aquest va fer que la majoria de teories que va formular apareguessin a partir de les de Plató. Això no vol dir, ni molt menys, que el seu mestre el condicionés com a filòsof, sinó que les seves explicacions es poden fer a través de la filosofia del mateix Plató.

Per començar a fonamentar les seves teories, Aristòtil va desmentir gairebé tot allò que el seu mestre havia afirmat: L'ànima no és eterna, no existeixen les reminiscències perquè l'ànima no ha estat en cap món ideal on ho conegués tot, perquè el món de les idees (i les mateixes idees innates) no existeix. Així doncs, a partir d'aquí Aristòtil va dir que el saber no és recordar, sinó aprendre, i que la nostra ànima, en néixer, és buida, i ens hem de dedicar a omplir-la de coneixements (evidentment, de la mateixa manera que Plató, Aristòtil va creure també necessari l'aplicació d'un gran esforç per aconseguir l'aprenentatge).

Per altra banda, si bé Plató declarava que, del dualisme cos-ànima el que realment importava era l'ànima i tot el món intangible que aquesta implica, Aristòtil va centrar més els seus estudis en la part sensorial de l'home. Així doncs, segons aquest, el coneixement ha de ser sensible, ja que «no hi ha res al nostre enteniment que no hagi passat prèviament pels sentits».

En resum, Aristòtil va ser el primer empirista, ja que va dir que tots els conceptes apresos per l'home venen fonamentats per la memòria i la imaginació, és a dir, pels sentits. Tot allò que poguem conèixer serà fruit d'una prèvia impressió sensorial. Sense l'experiència, doncs, no hi ha coneixement.

4. No puc estar ni a favor ni en contra de la teoria de l'anàmnesi de Plató pel simple motiu que no conec, encara, una explicació epistemològica que realment em convenci. Tampoc ho podria dir d'Aristòtil, ni de Sòcrates. El que sí que puc dir és el següent:

Durant la història de la filosofia han sorgit idees molt diverses sobre quin és l'origen del coneixement humà, i cada pensador ho ha formulat com ha cregut, més o menys orientat cap a una vessant més racional o bé més sensorial. Crec que és un error formular unes idees d'una manera tan radical. Sempre s'ha de tenir en compte l'opinió d'un conjunt per poder trobar un terme mig que realment defineixi el concepte en qüestió; o no és això el que va formular Sòcrates en el seu mètode maièutic? No podem afirmar que el coneixement és exclusivament racional com tampoc podem dir que és únicament sensorial.

Tot i així, aquest fragment de text de Plató ens parla bàsicament de la necessitat d'esforçar-nos per prosperar, per assolir els nostres coneixements, i aquest sí que hauria de ser un punt en comú en totes les teories epistemològiques. L'esforç és la clau de l'èxit, i això és indubtable. No podem esperar que per voluntat divina es pugui assolir el coneixement, perquè és cadascú qui s'ha d'encarregar de buscar el seu propi mètode per aprendre.

AQUESTA ÉS UNA DE LES TASQUES (COMENTARI DE TEXT) QUE TENIEM PER FER A L'ESCOLA VIRTUAL DE FILOSOFIA. LA FEINA LA VAIG FER JO SOLA, SENSE AJUDA DE NINGÚ, I NO LA VAIG ENSENYAR A NINGÚ.

NOTA: 0,00

PERQUÈ RESULTA QUE CERTA PERSONA TENIA LES RESPOSTES IGUALS EN ALGUNS CASOS I SEMBLANTS EN D'ALTRES A LES MEVES.

FINS ALS SANTÍSSIMS COLLONS, DE VERITAT.

FILLS DE PUTA IRRESPONSABLES.