4/11/10

FINS ALS SANTÍSSIMS COLLONS

SOBRE L'ANÀMNESI

1. Tenir curiositat és una necessitat, és una condició sine qua non per poder prosperar i evolucionar, per poder conèixer. Cal que tots els homes s'adonin que el coneixement és sempre favorable, i que per aconseguir-lo es necessita esforç i dedicació.
L'anàmnesi és el procés de recordar tot allò que l'ànima ha perdut en l'encarnació. Hem d'aconseguir que les remniscències esdevinguin coneixement, hem de redescobrir tot allò que l'ànima ha oblidat; en això consisteix el procés de l'anàmnesi. L'home té com a condició dur a terme aquest procés, conèixer i, finalment, assolir la veritat. No es tracta d'un fet que afavoreixi un sol individu, sinó que s'ha de ser conscient que les veritats universals són per a tothom, per això són universals, i que tot el que jo conegui ho hauré de compartir amb els altres.
Plató defensa que l'home ha d'esforçar-se per recordar, per dur a terme l'anàmnesi, perquè els coneixements no s'adquireixen sense dedicació. Es tracta, doncs, del camí cap a la contemplació de l'ànima.

2. Plató va elaborar una teoria segons la qual l'ànima humana, en la seva condició d'idea eterna, posseeix tots els coneixements. Quan es troba al món de les idees l'ànima ho coneix tot. Però en algun moment de la seva eternitat es veu degradada, encarnada en un cos. Ara l'ànima ha oblidat tot el que sabia, tan sols li queden unes "restes" d'allò que havia viscut a l'eternitat. Aquestes són les reminiscències.
La frase «la veritat de les coses existeix des de sempre en les nostres ànimes» fa referència a aquesta procés. L'ànima, segons Plató, és eterna: existeix des de sempre i per sempre. I durant l'eternitat, mentre es troba a la realitat suprasensorial, a l'univers immaterial, l'ànima posseeix tots els coneixements.
En el text, doncs, Plató està conscienciant als homes de que tots ells poden aconseguir redescobrir tot allò que la seva ànima sabia a la línia de l'eternitat. Totes les ànimes de totes les persones posseïen els tots coneixements, i ara és el moment d'esforçar-se en el coneixement per poder purificar l'ànima i que aquesta pugui, finalment, tornar al món de les idees d'on prové.

3. Plató, evidentment, no va ser l'únic en exposar una possible teoria del coneixement, tot i que sí que va ser dels primers en fer-ho d'una forma completa i elaborada. Per la seva escola hi van passar molts deixebles. D'entre tots aquests podem destacar Aristòtil.
L'educació platònica d'aquest va fer que la majoria de teories que va formular apareguessin a partir de les de Plató. Això no vol dir, ni molt menys, que el seu mestre el condicionés com a filòsof, sinó que les seves explicacions es poden fer a través de la filosofia del mateix Plató.
Per començar a fonamentar les seves teories, Aristòtil va desmentir gairebé tot allò que el seu mestre havia afirmat: L'ànima no és eterna, no existeixen les reminiscències perquè l'ànima no ha estat en cap món ideal on ho conegués tot, perquè el món de les idees (i les mateixes idees innates) no existeix. Així doncs, a partir d'aquí Aristòtil va dir que el saber no és recordar, sinó aprendre, i que la nostra ànima, en néixer, és buida, i ens hem de dedicar a omplir-la de coneixements (evidentment, de la mateixa manera que Plató, Aristòtil va creure també necessari l'aplicació d'un gran esforç per aconseguir l'aprenentatge).
Per altra banda, si bé Plató declarava que, del dualisme cos-ànima el que realment importava era l'ànima i tot el món intangible que aquesta implica, Aristòtil va centrar més els seus estudis en la part sensorial de l'home. Així doncs, segons aquest, el coneixement ha de ser sensible, ja que «no hi ha res al nostre enteniment que no hagi passat prèviament pels sentits».
En resum, Aristòtil va ser el primer empirista, ja que va dir que tots els conceptes apresos per l'home venen fonamentats per la memòria i la imaginació, és a dir, pels sentits. Tot allò que poguem conèixer serà fruit d'una prèvia impressió sensorial. Sense l'experiència, doncs, no hi ha coneixement.

4. No puc estar ni a favor ni en contra de la teoria de l'anàmnesi de Plató pel simple motiu que no conec, encara, una explicació epistemològica que realment em convenci. Tampoc ho podria dir d'Aristòtil, ni de Sòcrates. El que sí que puc dir és el següent:
Durant la història de la filosofia han sorgit idees molt diverses sobre quin és l'origen del coneixement humà, i cada pensador ho ha formulat com ha cregut, més o menys orientat cap a una vessant més racional o bé més sensorial. Crec que és un error formular unes idees d'una manera tan radical. Sempre s'ha de tenir en compte l'opinió d'un conjunt per poder trobar un terme mig que realment defineixi el concepte en qüestió; o no és això el que va formular Sòcrates en el seu mètode maièutic? No podem afirmar que el coneixement és exclusivament racional com tampoc podem dir que és únicament sensorial.
Tot i així, aquest fragment de text de Plató ens parla bàsicament de la necessitat d'esforçar-nos per prosperar, per assolir els nostres coneixements, i aquest sí que hauria de ser un punt en comú en totes les teories epistemològiques. L'esforç és la clau de l'èxit, i això és indubtable. No podem esperar que per voluntat divina es pugui assolir el coneixement, perquè és cadascú qui s'ha d'encarregar de buscar el seu propi mètode per aprendre.



AQUESTA ÉS UNA DE LES TASQUES (COMENTARI DE TEXT) QUE TENIEM PER FER A L'ESCOLA VIRTUAL DE FILOSOFIA. LA FEINA LA VAIG FER JO SOLA, SENSE AJUDA DE NINGÚ, I NO LA VAIG ENSENYAR A NINGÚ.
NOTA: 0,00
PERQUÈ RESULTA QUE CERTA PERSONA TENIA LES RESPOSTES IGUALS EN ALGUNS CASOS I SEMBLANTS EN D'ALTRES A LES MEVES.
FINS ALS SANTÍSSIMS COLLONS, DE VERITAT.
FILLS DE PUTA IRRESPONSABLES.

Cap comentari: