Miro, observo, escolto, penso, comento, aconsello, menteixo, somric...
En situacions com aquesta desitjo que el temps passi molt ràpid per poder escapar. Malauradament, però, l'única manera d'aconseguir-ho és mantenint eternes converses amb qualsevol dels assistents a la reunió, sobre qualsevol tema i intentant, sobretot, seguir amb els ulls oberts i saber reaccionar als estímuls externs per tal de riure quan toca o bé fer cara de llàstima. És això, o quedar-te en un racó escoltant converses alienes dels qui t'envolten.
Avui em limito a actuar passant completament desapercebuda. M'assec al lloc que més em convenç (casualment la cadira del racó) i deixo passar el temps escoltant converses que ja em conec entre persones que ja he escoltat massa vegades.
Per un moment algú intenta fer-me participar en una discussió estúpida. Però no m'interessa i l'evito hàbilment.
Torno a estar en silenci, escoltant i fent veure que escolto.
He de dir que durant els últims mesos he desenvolupat una virtuosa capacitat per ignorar. He après a mantenir converses mentre, realment, el meu cervell reposa desconectat, fins a un punt en què tota jo em sento ausent, no només del diàleg on se suposa que estic participant, sinó que fins i tot s'ha convertit en una sensació corporal. Passo d'inconscient a conscient en pocs segons i, per uns instants, pateixo que els altres s'adonin que no he escoltat una sola de les paraules que m'han dirigit i que no tinc la més mínima idea de quin era el nostre tema de conversa fins ara.
Allargo el braç, agafo una oliva i me l'emporto a la boca. Seguidament bec un glop d'aigua per assaborir una dolçor que em desfà per dins. Un petit gran plaer.
Durant una llarga estona em quedo callada i asseguda, menjant alguna de les delícies que hi ha a la taula per evitar caure profundament adormida.
De sobte m'adono que algunes persones han canviat de lloc a la taula.
Quan era petita sentia una gran curiositat per aquest fenòmen. Als dinars familiars sempre passava, que et despistaves un moment i tothom s'havia mogut. No ho podia entendre, i pensava que quan fos gran algú ja es dedicaria a explicar-me com s'havia de fer. I no m'ho ha dit mai ningú, però ara ja sé com funciona: quan et canses de qui tens al costat t'aixeques amb qualsevol excusa i li prens la cadira a algú altre. Aquest últim, quan arriba del lavabo o de fer-se un cigarro, no té altre remei que anar a robar un lloc, i així successivament.
I al meu costat hi ha vingut a parar una de les persones més pesades de la reunió. De seguida s'ha posat a parlar amb mi, sense donar-me temps per reaccionar. Així, tot de sobte, em veig obligada a donar conversa a una dona que ja fa temps que repapieja i que és incapaç de mantenir la boca tancada més d'un minut. Com que sé que no callarà en una bona estona li canvio el tema hàbilment per un que totes dues compartim, de manera que la següent hora de conversa no se'm faci tan insuportable i avorrida com per adormir-me.
Em dic Carina Garcia Mesegué. M'agrada el meu nom perquè és original, i en italià significa alguna cosa així com "bonica". M'agrada el meu primer cognom perquè, tot i que pot semblar molt comú, en el meu cas no porta accent, com seria en castellà, fet que em fa sentir molt orgullosa. I m'agrada el meu segon cognom perquè és original i sona bé, tot i que en aquest cas sí que s'escriu castellanitzat.
Em dic Carina Garcia Mesegué. M'agrada observar el món des del meu racó i criticar interiorment tot allò que no suporto.
3 comentaris:
Després de dues setmanes, tot i saber amb seguretat que no ho veuries (jo ho ignoraria, vaja) encara em pregunto com pases de conscient a inconscient en pocs segons(explica'm-ho, si li plau a sa senyoria), a no ser que sigui una expressió merament retòrica.
A part d'això, com a anàlisi personal(no extent de delicioses subjectivitats vàries) m'hauria agradat més si la beguda fos absenta i t'hagessís convençut sobtada i inesperadament d'una reacció verbalment violenta que afegís "chicha" a l'"asunto"...
A part d'això, dir que el teu primer cognom és original... ho deixaré en discutible... el segon reconec que sí, sigui castellenitzat o no... finalment una recomenació vàcua i absurda, és a dir, com normalment, observa i crítica més i ja de pas, ambmés concisiò, converteixeu en metàfores, que queda més bònic, preciós i esbelt...
apà i ara el link de música com útlimament... una mica més vulgar... ho reconec... segur que hi trobes sentit( no sé si te l'he linkat ja
..................................
http://www.youtube.com/watch?v=TrgsYhHGQ0s
A.G.C. l'Outsider
És un estat d'inconsciència purament mental, no parlo d'inconsciència corporal ni res mèdic.
No li he donat més emoció, no hi he afegit metàfores, perquè vaig escriure exactament una situació en què em vaig trobar. No era ficció...
També he de puntualitzar que no he qualificat Garcia de cognom original...
I, ja per acabar, podria fer crítiques absolutament destructives i donar-li a tot plegat un to més líric i musical, ja ho saps. Però no era el meu propòsit, en aquest cas. Estic intentant, més aviat, aconseguir transmetre algunes sensacions que vaig sentir. Si el text t'ha avorrit i t'ha semblat monòton, crec que més o menys ho hauré aconseguit. Així que, si vols criticar aquesta cara del text, endavant, t'ho agrairé.
Es tracta, simplement, d'un exercici, no d'alguna cosa apassionant.
Gràcies per llegir-me, de totes maneres :)
M'ha agradat força la teva entrada. La veritat es que això del ritus d'aixecar-se per canviar de cadira en la taula encara em sembla una tonteria. D'altra banda, tothom critica interiorment tot el que veu, pitjor seria dir-ho en veu alta. =)
Publica un comentari a l'entrada