Què se n'ha fet dels dígrafs a la Catalunya Central?

(dilluns 5)

Que consti que no hi tinc res en contra. Que respecto absolutament l'existència dels diferents dialectes del català (només faltaria !) i els valoro a tots per igual. Amb aquesta crítica no pretenc despreciar a ningú, simplement faig un apunt sobre un tema que em crida l'atenció. Un cop dit això...

Ja fa alguns any que a l'estiu paso un parell de setmanes en un petit poble aprop de Manresa: Sallent. Hi vaig a fer de cangur a dos cosins meus que viuen allà.

En primer lloc cal destacar una curiositat que s'escolta de seguida a casa dels meus familiars: Els pares dels meus cosins, és a dir, els meus tiets, són tots dos de Lleida, i per tant amb l'accent de la seva zona, en canvi, els meus dos cosins, que des de petits han estat visquent a Sallent, tenen tots dos un profund accent de la Catalunya d'interior, el que alguns a Barcelona anomenarien accent de poble, de pagès. Si més no a mi, em fa certa gràcia que cap dels meus dos cosins utilitzi la més mínima influència dels seus pares, ni tan sols a casa.

En segon lloc ens trobem ja amb el tema principal que ens ocupa, que és l'assassinat que cometen els habitants de Sallent (i probablement dels voltants també) contra els dígrafs. Resulta que en català hi ha unes normes que regeixen l'utilització de la llengua. Entre aquestes hi trobem el següent:

Que es pronunciaran com un únic so les grafies -ig- quan vagin juntes, de manera que la -g- passarà a ser una barreja entre entre una -j- i una -x-. De la mateixa manera que quan aparegui escrit -ix- es produirà, també, un dígraf, produïnt un so suau, com un xiuxiueig.

Però aleshores me'n vaig a Sallent i sento parlar els meus cosins, i altra gent del poble, des dels nens més petits, passant pels adolescents, fins els més grans, i si m'hi fixo puc escoltar clarament com tots ells diuen: "vaic a comprar", en comptes de fer un ús normatiu del dígraf -ig-, pronunciant doncs totes dues lletres per separat. I respecte a les grafies -ix- m'adono, amb gran horror per la meva oïda (ho he de reconèixer), que blasfemien el dolç so que li pertoca en pronunciar -pertxò-. La paraula -pertxò- no és una paraula, sinó l'abreujament de -per això-. El fet d'abreujar les dues paraules en una no se'm fa estrany, ja que també ho faig jo, però m'esglaia escoltar que dur i agressiu sona aquest -pertxò- amb ics de txèquia.

ATENCIÓ! IGNORANTS EGOCÈNTRICS ALTAMENT INFORMATS !

(diumenge 4)

De vegades em passen coses que després m'agrada compartir amb certa gent. De vegades són coses que potser seria millor no explicar, per si de cas, però acostumo a pensar que les persones a qui els explico aquests fets són de confiança, iq ue si els demano que no en diguin res a ningú realment no en diran res. Però després, de vegades, m'adono que he estat massa inocent, perquè resulta que algú s'ha dedicat a xerrar-ho. I m'arribo a sentir imbècil, estúpida, perquè tothom sap allò que jo no volia que sabés ningú.

Hi ha persones molt egocèntriques i ignorants a qui no els importa fotre la vida dels altres. Al cap i a la fi, mentre no els afecti a ells els és igual si estan putejant algú altre.

Així que arriba un moment, quan t'adones de tot el que ha estat passant al teu voltant, en què ja no saps en qui pots confiar. Perquè una persona et diu que l'altra ho ha explicat i viceversa, per tant no pots saber qui és, realment, que ha parlat més del compte. I vols poder confiar en aquestes persones, però realment, fins a quin punt pots fer-ho?

I em sento malament, perquè algú en qui en principi confio no és de confiança, però tampoc puc saber del cert qui és. I per altra banda pateixo, perquè ara ja no és a les meves mans decidir qui sap i qui no sap de què va la meva vida. Ara tot depèn d'un grup d'egocèntrics ignorants amb un nivell d'empatia infrahumà.

I em fa fàstic no saber en qui puc confiar, i veure que hi ha gent de meu voltant que sap coses meves que no vull que sàpiguen, i que ignoren quant mal poden poden fer amb la informació que tenen.

I tot fa fàstic, i fa mal.

Albert

Quan era petit, l'Albert va patir un accident quan un cotxe, passant en vermell, se'l va endur per davant, deixant-lo a ell en coma durant dotze dies.

Mentre era a l'hospital, encara inconscient, els metges no tenien del tot clar si se n'acabaria ensortint. Es trobava en una situació molt crítica. Per als seus pares aquells dotze dies van resultar eterns, devastadors. En un cop de sort, però, l'Albert tot d'una es va despertar. Va obrir els ulls i, incapaç de parlar, va emetre un so esgarrifós que va desvetllar a la seva mare, que dormia incòmoda a la butaca del costat del llit de l'habitació de l'hospital. Ella, empesa per l'eufòria del moment, es va avlançar sobre l'Albert en un intent d'abraçar-lo. Això va provocar una reacció del nen totalment inesperada. Es va posar a cridar i a pegar a la seva mare, incapaç de reconèixer-la.

A partir d'aquell dia tot va ser diferent per a l'Albert i la gent del seu voltant. Per al nen eren tots desconeguts.

Al començament els metges, sense tenir realment gaire respostes al què passava, van confiar en que el temps faria que l'Albert recordés tot el que havia oblidat o, si més no, que tornés a aprendre-ho tot de nou, com si hagués tornat a neixer. Però no va ser així. Al contrari; l'Albert, amb set anys de vida, va ser incapaç de reincorporar-se a la vida social. Rebutjava qualsevol contacte humà, de manera que el seu aprenentatge es va veure impossibilitat. D'aquesta forma es va aïllar completament de la resta del món. L'únic que sabia fer, i feia, era dibuixar, així que els següents i darrers tres anys de la seva vida els va passar davant d'una pila de fulls i una capsa de colors. Dins el seu cap únicament existien milers de criatures fantàstiques que es va dedicar a dibuixar.

Havia après que si tenia gana o set només li feia falta emetre aquell so que havia fet en despertar a l'hospital. D'aquesta manera la seva mare, que ara dedicava per complet la seva vida a l'Albert, li duia el que necessitava. Si se li acabaven els fulls o els colors tornava a grunyir i de seguida n'hi portaven de nous. Ningú va ser mai capaç d'extreure cap mostra d'afecte de l'Albert, que continuava agredint a qui se li acostava.

De la mateixa manera que els metges desconeixien la causa del comportament d'aquell nen, tampoc van ser capaços d'establir la causa de la seva mort, que una nit de tempesta va deixar un drac vermell sense pintar.

La Júlia conquereix l'espai (3)

D’altra banda i amb gran decepció, la Júlia va poder comprovar que, per molt que es dirigien cap al cel, molt amunt, les estrelles que sempre l’havien encantat continuaven estant lluny, molt lluny. Tota la seva infància havia somiat que el cel era com un decorat i que, per lògica, com més se separés de la Terra més aprop tindria les estrelles, i cada cop brillarien més. Però es va adonar que aquestes sempre estaven a una distància abismal, com si el decorat fugís lluny, molt lluny.

D’aquesta manera, els cinc dies de viatge van anar passant, tot es feia cada vegada més real i la lluna estava ja a tocar. Finalment la Júlia va veure els seus desitjos fets realitat quan el pilot de la nau va anunciar l’arribada.

Per accedir a la superfície lunar va ser necessari aparcar la nau sobre l’atmosfera artificial que havien creat per aconseguir introduir a la lluna els nivells de gasos, com l’oxigen, que permetessin la vida humana allí, com també per evitar el xoc amb els meteorits causants dels cràters. El que no permetia aquesta atmosfera era augmentar la gravetat.

Des d’allà es va obrir una comporta que va donar accés als tripulants del coet a la lluna mitjançant una rampa amb efecte gravitatori per aconseguir que arribessin a nivell de terra i allà posar-se les botes espacials per poder caminar, per primera vegada, per sobre de la suerfície lunar.

La Júlia va notar, per primera vegada, l’agradable sensació que produia caminar a la lluna. Se sentia totalment alliberada de qualsevol mal físic que a la Terra pogués haver sentit. Tenia els músculs més relaxats que mai. Era, físicament, com estar dormint mentre caminava. I tot era tan lleuger, tan simple, tan volàtil…! La noia es va deixar endur per aquella sensació, es va oblidar de posar-se les botes per mantenir-se a terra, així que va sortir flotant, empesa pel no-res i immersa en una immensa tranquil·litat i pau embriagadores. Va esborrar qualsevol pensament o inquietud que pogués passar-li pel cap en aquells instants. Simplement va deixar de ser tot el que havia estat i es va abandonar en l’eternitat.

........................

He posat el conte en tres parts perquè si no es veu massa llarg i fa por i mandra de llegir.. És força.. curiós? però al cap i a la fi és part d'un treball de cmc.. xd

La Júlia conquereix l'espai (2)

Ara només faltava ella. Havia estat esperant a la Terra, vivint en un espai de 30 metres quadrats però convençuda que el destí li reservava una sortida millor, només necessitava paciència. Es volia assegurar que tot funcionava correctament a l’exterior abans d’anar-hi. Finalment havia entrat a participar en un concurs que li oferia una nova vida, una nova casa. Així, quan va rebre la notificació que havia guanyat, només va haver d’agafar una petita motxilla on hi va posar la poca roba que tenia i la fotografia on apareixia la seva família i va sortir corrents cap a la base super secreta on la seva privilegiada nau espacial l’esperava per agafar rumb cap a la lluna.

El coet estava pintat a ratlles de colors que conjuntaven amb el vestit espacial que la Júlia s’hauria de posar. Amb ella hi viatjarien 5 astronautes perfectament preparats i tres guanyadors més del concurs. Serien cinc dies de viatge en el transport més ben preparat per a l’ocasió, de tecnologia catalana. L’interior de la màquina disposava de les instal·lacions més confortables, disposades per facilitar el viatge als quatre afortunats. Però la Júlia estava massa neguitosa com per gaudir de totes aqueles comoditats. Estava a punt d’abandonar la Terra i tot el que havia estat la seva vida fins aleshores.

El viatge se li va fer etern. Les nits les va passar, en gran part, desperta, frisant per descorbrir un nou món, per veure la Terra a la llunyania, des de la lluna, amb els seus propis ulls. Ja havia vist moltes vegades imatges del seu planeta, simples fotografies, però la Júlia tenia una immensa curiositat per experimentar-ho tot per ella mateixa. Tenia grans esperances i il·lusions posades en l’experiència. Va passar moltes hores asseguda al costat de la finestra de la nau, veient com deixava enrere el planeta blau a una velocitat supersònica i com cada vegada era més aprop de la nit eterna. Un dels moments més màgics del viatge va ser quan la nau va atravessar l’última capa de l’atmosfera, anul·lant així els efectes de la gravetat i endinsant-se en l’espai interplanetari. De sobte una escalfor molt agradable li va envoltar tot el cos. Els astronautes a bord li van explicar que aquella sensació era deguda al plasma procedent del vent solar que ara envoltava el coet.

La Júlia conquereix l'espai (1)

Quan la Júlia es va llevar aquell 1 de març de 2053 va veure sobre la taula la tan esperada resposta a la seva sol·licitud. De pressa i corrents va obrir el sobre de color groc i taronja que seria decisiu en l’estil de vida que a partir d’aquell moment tindria. I, efectivament, havia estat l’escollida! Tenia la vida resolta! Després d’anys de malviure, de menjar malament, de vestir les restes de roba que li quedaven de joveneta… Per fi, per fi tindria tot allò que havia somiat. Una casa flotant en l’espai antigravetat de la lluna.

Per situar-nos en el context d’aquella època haurem d’explicar els conflictes que van succeir a principis del segle XXI, segona dècada del nou mil·leni; una forta crisi econòmica va fuetejar l’economia de totes les famílies, deixant a l’atur gran part de la població. Però cap aquella època l’ésser humà desconeixia les terribles conseqüències del sistema capitalista. Tots tenien l’esperança que la crisi passaria i tot tornaria a la normalitat. L’economia es reinstauraria i el cicle econòmic es tornaria a iniciar.

Però aquest cop no. Aquesta vegada la crisi va seguir endavant, empitjorant dia a dia de forma irremeiable. Cap a meitats del segle XXI, la crisi econòmica, que ja havia deixat més del 40% de la població a l’atur, es va barrejar amb una terrible crisi del petroli que va fer empitjorar el nivell de vida de la població del primer món, provocant una final decadència de l’economia i la societat política del moment. Finalment, amb l’esgotament total dels recursos energètics, la vida a la Terra va resultar catastròfica. Els pocs humans que posseïen les riqueses van buscar la manera de fugir de tanta pobresa, solitud i mala vida.

Tornant a la Júlia; la seva família, com la de la majoria de persones en la seva situació, es va veure molt afectada per les crisis, perdent l’antiga qualitat de vida que havien mantingut. La noia, doncs, es va veure forçada a marxar de casa per facilitar l’economia, tant d’ella com dels altres. Es va establir en un petit pis de Barcelona, amb una feina que tansols li permetia malviure, així que, en les seves estones de temps lliure va començar a desenvolupar un nou entreteniment. Poc a poc es va anar formant dins la seva ment un món fantàstic, irreal; un món amb esperança per prosperar. D’aquesta manera, dins el seu cap, la Júlia va fer evolucionar les tecnologies i va idear una nova forma de vida, en un món nou, on tot era possible.

Finalment la seva ment va traspassar els límits de la Terra, va anar més enllà de l’atmosfera, va crear naus capaces de volar a velocitats mai imaginades, va conquerir la lluna, Mart, Júpiter i Venus, hi va establir els recursos necessaris per a la supervivència humana i va enviar gent a poblar aquests espais. Va construir cases, pobles, ciutats i països… Va somiar un univers sense fronteres.

Alice in Wonderland

White Rabbit - Jefferson Airplane

One pill makes you larger
And one pill makes you small
And the ones that mother gives you
Don't do anything at all
Go ask Alice
When she's ten feet tall

And if you go chasing rabbits
And you know you're going to fall
Tell 'em a hookah smoking caterpillar
Has given you the call
Call Alice
When she was just small

When men on the chessboard
Get up and tell you where to go
And you've just had some kind of mushroom
And your mind is moving slow
Go ask Alice
I think she'll know

When logic and proportion
Have fallen sloppy dead
And the White Knight is talking backwards
And the Red Queen's "off with her head!"
Remember what the dormouse said;