cares

tinc la pantalla de l'ordinador plena de cares. cares de gent que no conec. mil fotografies que es va fer una gent amb alguna càmara en algun lloc d'aquest món. en tinc de tristes, però també n'hi ha de contentes. hi ha gent que està enamorada, hi ha gent que pateix i també hi ha gent que em mostra simplement indiferència.

hi ha algú que conec, entre ells, però a la majoria no els he vist mai. cares conegudes, cares desconegudes.

els vull a tots, a totes.

em miren fixament, alguns. d'altres mires cap a qualsevol lloc i jo no sé què miren.

gent fantàstica.

mandarina

per totes les vides que no viurem,

per tota la gent que no coneixarem,

per les sensacions que mai experimentarem,

per tot el que ens agrada i que mai tindrem.

per un trocet de llibertat,

una estona de tranquil·litat...

aprofita, no ho deixis escapar.

per tot; MANDARINA

la llum

ahir vaig veure la llum per primer cop. no em refereixo a la llum que veu un nadó al néixer, ni a la que veu algú quan té una bona idea. vull dir aquella llum que veu la gent quan ha de morir.

estava dormint, i al llevar-me, amb els ulls mig oberts, vaig veure la llum. vaig pensar: "és la teva hora. ja no et queda més vida. aquí acabes." però després d'obrir del tot els ulls em vaig adonar que em quedaven coses per fer. no volia morir. així que li vaig dir a la llum que marxés. que em donés alguns dies per poder pensar i per poder completar aquesta vida. així que la llum va desaparèixer, i amb ella, la por que m'havia entrat en pensar que mai tornaria a veure tantes coses i tanta gent.

així que em vaig llevar em vaig ficar a la dutxa. vaig posar l'aigua molt calenta. la llum m'havia deixat freda. el cos fred, l'ànima gelada. després vaig cridar a la maria, (la dona que s'encarrega de mantenir-me. és una bona dona, la maria. no la puc deixar sola. ella m'ha fet sempre les compres, ella és qui sempre s'ha encarregat de cuidar-me quan jo estava malalta.) li vaig demanar que em preparés el millor esmorzar. li vaig demanar que avisés als meus amics, a la meva família, als meus veïns.. a tothom. li vaig dir que preparés esmorzar per tots ells. que en sortiria molt, molt ben recompensada. 

quan tots van ser a casa els vaig fer seure al voltant de la gran taula que havia comprat el meu marit quan ens haviem casat. li agradava que menjéssim l'un davant de l'altre. a una distància esplèndida. no ens veiem les cares, però deia que quedava bonic. i és cert. aquella taula sempre ha quedat bé. tant si hi havia molta gent com poca. i ahir la vaig tornar a fer servir. un cop allà els ho vaig explicar. havia vist la llum, i sabia que al cap de poc tornaria a buscar-me. volia despedir-me d'ells. els volia dir que els estimava, a tots. alguns van plorar, d'altres em van mirar amb cara d'estranyats. els vaig despedir després d'explicar'ls-hi com volia ser enterrada i on. al costat del meu marit. la caixa ja estava encarregada. blanca, amb les mides ja preses. els vaig despedir, i vaig fer cridar al senyor notari. el testament ja estava fet, però faltava arreglar algunes coses. la fortuna, que en un principi anava tota pels meus fills, la vaig dividir per donar-ne una quarta part a la maria. la casa dels afores era pel fill gran, la del poble per la filla mitjana. i la casa gran, que primer volia donar al poble, la vaig donar a la maria. solitària dona, ara tindria diners i lloc per viure. cinc fills i viuda no podria haver tirat endavant quan jo fos morta.

l'amadeu, el notari, em va mirar amb cara estranyada, però finalment ho va acceptar, em va fer un petó a la mà i em va deixar descansar en pau.

vaig anar a parlar amb la maria. li vaig explicar què havia fet. m'ho va agrair tant.. aleshores vaig saber que ho havia fet bé. molt bé.

vaig dedicar la tarda a endreçar la casa. vaig treure la pols, vaig netejar les habitacions.. i finalment vaig fer les maletes. no volia morir a casa, volia morir a l'hospital. vaig deixar-ho tot preparat perquè la maria hi pogués viure i vaig abandonar la casa dels meus somnis per sempre.

a l'hospital em van donar una habitació preciosa. amb vistes al jardí. 

aquest matí m'he llevat i no he vits la llum. i aleshores m'he espantat. pensava que em tocava morir, ja ho havia acceptat, ja tenia mig cos en la mort. però la llum no venia. aleshores m'han vingut ganes d'escriure. i ara, quan acabi aquestes últimes línies, em prendré la pastilla blava, la que et fa adormir per sempre, i deixaré aquest conte a la tauleta del costat del llit, perquè la gent sàpiga com i perquè he mort.

vull tornar a estar al teu costat. vull reposar el meu cos amb tu, per sempre.

maduresa.. per a què?

en realitat, m'agrada que la gent m'escrigui, tot i que no és el que pretenc en un començament. no em fa res. i sé que poca gent llegeix les meves estupideses. però fa uns mesos això era diferent. de fet, tot era diferent. aquest curs està canviant moltes coses, que per molt que m'adoni que són bones m'intimiden i no em deixen del tot en pau. no tinc el cap completament atent, cap hora del dia. sé què és el que està canviant, però tot i així no faig res per mantenir-ho. sé que m'allunyo de molta gent, però la solitud mai m'ha semblat dolenta. hi ha gent que es creu més del que és. hi ha gent que creu que és superior en molts aspectes. l'actitud de pensar que algú és immadur és una actitud immadura.

no em fa res que la gent no m'escrigui, però m'agradava aquell ambient.

un petit esforç

m'he adonat, que no fa pas tant temps, aquest peit troç de la meva vida m'omplia molt més.

he estat mirant coses escrites fa tant sols dos mesos. he explicat moltes coses en aquest bloc. crec que he de fer un petit esforç. al cap i a la fi, tampoc em costa tant, em sembla... crec que no té a veure tan sols amb els contes. m'agrada escriure contes, però si no em trec primer la vida de sobre els contes em reflexen massa, o massa poc. i això pot arribar a avorrir. cansar. perdre interès. no m'agrada perdre ganes de fer el que m'agrada. i què m'agrada? m'agrada escriure. i sobretot, m'agrada que em surtin uns textos llargs, que expliquin de mi o expliquin de tu. he fet servir aquest espai per treure'm preocupacions de sobre, per descansar, per divertir-me o per plorar. i ara res. o gairebé res.

em sento marejada.

isn't it?

pensar porta?

la inspiració ara mateix la podriem considerar divina.

divinitats amb un 0% de religiositat. 

(i no ens mena cap bandera que no es digui llibertat, la llibertat de vida plena que és llibertat dels meus companys)

i si avui ha anat bé demà no té perquè anar millor. però tampoc pitjor. però tampoc bé.

però les obsessions només creen malestar. sobretot per a un mateix, però pels que envolten al ser obsessionat també es pot arribar a convertir en malaltia.

(seran inútils les cadenes d'un poder sempre esclavitzat quan és la vida mateixa que ens obliga a cada pas)

volem ser per caminar