26/12/08

Un malson

Anàvem passejant per un carrer que coneixia perfectament, però la llum d'aquella nit no era usual. Hi havia alguna cosa, allà, aquell dia, que jo mai havia vist.
Una gran porta de ferro forjat amb molta història al darrere donava pas a un negre jardí de plantes seques, negres, cremades. I nosaltres hi entravem, i de sobte, amb dues passes ens trobavem davant la porta de la casa, i l'Aina ens oferia a passar. La vaig mirar i no era ella. Era més fosca. Tenia el cabell negre, despentinat, la roba esparracada, la cara bruta. El cor em va fer un salt. Vaig mirar cap a la casa. Feia por, molta por. La porta de vidre amb un marc de fusta podrida deixava entreveure l'interior de la casa, bruta, amb tots els mobles antics tapats amb llençols, el terra ple de pols, i em va venir una esgarrifança. I després el vaig mirar a ell, Gabriel, ell estava com sempre, però l'expressió de terror ens els seus ulls em va fer reaccionar finalment; el vaig agafar de la mà. No podiem entrar en aquella casa, a dins no hi podia haver res de bo. L'Aina ja ens agafava pel braç quan el Gabriel va fingir que se li torçava el turmell i li va dir, per favor, al monstre que era ara la nostra amiga, que li anés a buscar alguna cosa per curar-li, però ella es va oferir a portar-lo en braços fins a dins de la casa. Estava desesperada per fer-nos passar dins, i nosaltres tan sols voliem fugir corrents, cridar.
Al final ja li suplicàvem, xisclant, que ens deixés marxar, que se'ns havia fet tard, i ella, cada cop més pàl·lida, ens ensenyava les dents plenes de sang i ens obligava a passar.
La mà del Gabriel cada vegada m'apretava més, i les meves ungles se li clavaven cada vegada més fort a la pell. Finalment ens vam posar a córrer, i ella darrera nostre. Ella corria molt més que nosaltres, ens estava atrapant! Però de sobte va deixar de córrer, i nosaltres vam travessar el carrer que jo tant coneixia però que aquella nit era tan solitari i tenebrós.
Sense parar de córrer vam arribar a la porta de casa meva. Estava oberta de bat a bat, i tots els llums estaven apagats. No vaig tenir temps de pensar en la gent que hauria hagut d'estar dins la casa. Era evident que no hi hauria ningú. Vam seguir corrents, no podiem entrar-hi. Ell em va dir que vivia per allà aprop, que podiem anar a casa seva, que els seus pares segur que hi eren. No era racional, però no podia pensar. Casa seva tenia la porta tancada, però no es veia cap llum en cap finestra. De fet, ni una sola casa tenia llum, ni els fanals. Només ens veiem les cares gràcies a la pobra llum que ens oferia una lluna pràcticament apagada.
Vam entrar a la casa, el cor em bategava tan fort que podiem sentir-lo ressonar per totes les parets de la casa.
Al fons del passadís s'hi veia una petita llum. El Gabriel em va dir, amb veu molt fluixa, que era el seu pare, que ens esperava. Em va fer un petó molt profund, molt càlid, però alhora gelat. I aleshores el vaig mirar. Com l'Aina, tenia la cara bruta i fosca però alhora pàl·lida, la roba destroçada, com si alguna bèstia l'hagués atacat. Ple de sang.
Aquell cop el cor se'm va parar. Vaig veure el seu pare sortir de l'habitació, i en un no res el teniem davant. Em vaig deixar anar de la mà del Gabriel. Volia sortir corrents, però aquelles dues coses m'agafaven amb tanta força que només podia parpellejar i cridar. En el moment en que vaig obrir la boca per xisclar, el meu millor amic em va arrencar la mandíbula d'una mossegada.

Cap comentari: