Mentres aquella senyora anava perdent consistència i la seva veu significat pels meus sentits, ell cada cop es feia més evident i necessari.
Cada minut es feia més clar.
Cada segon que passava necessitava més aquell rostre tan perfecte, tan simètric.
Els seus llavis, els seus ulls, aquell cabell...
Si hagués parlat amb ell algun dia m'hauria fugit el cor del pit.
Però no hi va haver ocasió.
Va quedar com una imatge passatgera, com tots els altres. Ni la mínima ocasió de saber si tot el que havia imaginat era, realment, la realitat d'aquella vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada