Gemma

La Gemma era una nena molt mentidera. Ja en el moment en que va néixer va enganyar als metges fent veure que no respirava. Just quan l'anaven a reanimar va començar a plorar com una desconsolada. I si que hi ha gent que pot canviar al llarg de la seva vida, però es veu que a la Gemma li va agradar, això de fer patir a la gent. I com és lògic, com abans comences a fer una cosa abans la domines, així que als tres anys, la petita Gemma ja controlava els seus pares, el seu germà i els professors i companys de la guarderia.

No us sabria dir ben bé quin tipus de mentida deia, perquè aquesta història me la va explicar ella mateixa, i mai se sap quan et pots refiar d'una persona tan mentidera.

Ara fa un parell d'anys, ella ja en tenia setanta-tres, i en tota la seva vida mai havia tingut un sol amic, així que, sola i desesperada, va decidir suïcidar-se. No tenia ganes de viure. Però va comentre l'error d'enganyar la mort, i no la vida.

Així que ara viu en un centre psiquiàtric, tancada en una habitació de deu metres quadrats per mentidera compulsiva i per intent de suïcidi.

A poc a poc va entrant en una fase d'esquisofrènia profunda en la que, segons el doctor que la tracta, es va enganyant contínuament a ella mateixa.

L'únic del cert que sé jo, saps tu i sap el seu metge és que la Gemma ha estat sempre una persona molt mentidera.

Luca

Luca era una adolescent molt problemàtica. Es passava tot el dia sortint amb una gent que no li convenia. Era un grup de nois i noies que l'únic que sabien fer era anar en contra de la llei i practicar el bandalisme violent. Així que Luca tenia una fitxa policial força completa que anava des del robatori de botigues fins a l'atracament a mà armada.

És de suposar que les coses a casa seva no anaven massa bé. Es deia que el seu pare abusava sexualment d'ella i la seva germana petita, i també que era el responsable de la mort de la seva mare. Però no hi havia proves concluents que l'acusesin.

Luca havia perdut la virginitat als deu anys i, segons es deia, tenia el récord d'homes amb qui s'havia ficat al llit de tot el seu barri.

Tot i així, Luca era una noia molt intel·ligent; ens podríem atrevir a dir, fins i tot, que era superdotada. Però ja se sap que passa quan qualitats com aquestes no s'exploten suficientment...

Així que, poc a poc, mentre Luca pensava que portava una vida fabulosa, en realitat s'anava endinsant cada vegada més en les drogues i l'amargura.

Luca va créixer sense estudis i mai va aconseguir una feina digna. Va traficar amb drogues fins als vint-i-sis anys i, finalment, va morir de sobredosis d'heroïna.

Lisa

Feia ben bé una hora que la petita Lisa havia sortit de casa. Estava al costat del llac, observant les petites onades que li mullaven els peus i intentant tocar els petits peixets que se li escorrien entre es dits.

Jo l'observava des de darrere la finestra. Sabia que quedava poc temps. Que injusta, la vida és que semblava tan sana, tan nosmal...! Però els metges m'havien dit que teniem màxim dos mesos, i ja n'havia passat un i mig.

Quan em van donar la notícia de la seva malaltia em va caure el món a sobre. Em van venir unes ganes immenses de regalar-li la meva vida, però no podia.

Em van recomenar que intentés gaudir al màxim del poc temps que li quedava a la meva filla. Que passés el major temps possible al seu costat, que ens féssim mil fotografies juntes, que anéssim a passejar i ens expliquéssim mil històries.

Vam llogar la casa del costat del llac i vam fer totes les coses que vam voler. Vaig intentar cumplir tots els seus desitjos i vaig fer dels seus últims dies de vida una història que mai més oblidaria.

Segons els metges quedaven quinze dies per la mort de la meva petita Lisa. Però aquell dia, des de darrere d'aquella finestra vaig veure com la meva filla respirava per última vegada. La vaig veure caure sobre la sorra, la vaig veure mullar-se per l'aigua que, de sobte, es bellugava amb més força. Vaig sortir corrents, cridant, plorant, conscient que la persona a qui més havia estimat, la meva vida, mai més em tornaria a mirar.

Glòria

Els trens entraven i sortien sense parar. Milers de cotxes i avions s'allunyaven de la ciutat des que s'havia rebut l'alarmant missatge anònim. Tothom moriria, sense excepció.

Els més solidaris es quedarien fins al final per ajudar a sortir als desesperats.

Jo vaig decidir quedar-me. Feia vuitanta-cinc anys que vivia a la ciutat i el meu marit estava en coma a l'hospital, i ningú pretenia endur-se'l d'allí.

Així que vaig decidir quedar-me per morir on havia nascut i sobretot, al costat de qui més havia estimat.

Em dic Glòria i ara tinc noranta-dos anys. En cap moment des que es va fer aquell comunicat esgarrifós s'ha produït cap fenòmen mortal per la població. Som uns quants els que ens vam quedar a la ciutat, i diàriament ens reunim per fer petar la xerrada i escoltar a la ràdio el que passa a l'exterior.

Ningú mai va tornar des d'aquell any. La gent continua pensant que un dia morirem tots. Però, i és que a cas no és cert? És que hi ha algú que no morirà mai?

El meu marit finalment ho va fer. El vam desconectar de les màquines, i estic segura que m'està esperant en algun altre lloc, sabedor de que no em queda massa temps.

Tinc ganes de tornar-lo a veure, però mentrestant gaudiré al màxim del que em doni la vida al costat dels meus amics. Els supervivents.

Estiu.

Sóc plenament conscient que tinc això aturat, però és estiu, i miro molt la televisió.

En realitat estic provant d'escriure alguna cosa més gran, més gran que un conte.- si no me'n surto tornaré a escriure aquí, i no dubteu que ho faré.

I res, que ara me'n vaig de cap de setmana, i la setmana que ve aniré a fer de cangur als meus cosins, i no tinc intensió de passar massa estona a l'ordinador, però pot ser que intenti escriure algun conte, així que ja el penjaré quan torni a casa.

I això és tot de moment, espero que tothom estigui passant un bon estiu.

Salut!