20/7/09

Glòria

Els trens entraven i sortien sense parar. Milers de cotxes i avions s'allunyaven de la ciutat des que s'havia rebut l'alarmant missatge anònim. Tothom moriria, sense excepció.
Els més solidaris es quedarien fins al final per ajudar a sortir als desesperats.
Jo vaig decidir quedar-me. Feia vuitanta-cinc anys que vivia a la ciutat i el meu marit estava en coma a l'hospital, i ningú pretenia endur-se'l d'allí.
Així que vaig decidir quedar-me per morir on havia nascut i sobretot, al costat de qui més havia estimat.
Em dic Glòria i ara tinc noranta-dos anys. En cap moment des que es va fer aquell comunicat esgarrifós s'ha produït cap fenòmen mortal per la població. Som uns quants els que ens vam quedar a la ciutat, i diàriament ens reunim per fer petar la xerrada i escoltar a la ràdio el que passa a l'exterior.
Ningú mai va tornar des d'aquell any. La gent continua pensant que un dia morirem tots. Però, i és que a cas no és cert? És que hi ha algú que no morirà mai?
El meu marit finalment ho va fer. El vam desconectar de les màquines, i estic segura que m'està esperant en algun altre lloc, sabedor de que no em queda massa temps.
Tinc ganes de tornar-lo a veure, però mentrestant gaudiré al màxim del que em doni la vida al costat dels meus amics. Els supervivents.

Cap comentari: