20/7/09

Lisa

Feia ben bé una hora que la petita Lisa havia sortit de casa. Estava al costat del llac, observant les petites onades que li mullaven els peus i intentant tocar els petits peixets que se li escorrien entre es dits.
Jo l'observava des de darrere la finestra. Sabia que quedava poc temps. Que injusta, la vida és que semblava tan sana, tan nosmal...! Però els metges m'havien dit que teniem màxim dos mesos, i ja n'havia passat un i mig.
Quan em van donar la notícia de la seva malaltia em va caure el món a sobre. Em van venir unes ganes immenses de regalar-li la meva vida, però no podia.
Em van recomenar que intentés gaudir al màxim del poc temps que li quedava a la meva filla. Que passés el major temps possible al seu costat, que ens féssim mil fotografies juntes, que anéssim a passejar i ens expliquéssim mil històries.
Vam llogar la casa del costat del llac i vam fer totes les coses que vam voler. Vaig intentar cumplir tots els seus desitjos i vaig fer dels seus últims dies de vida una història que mai més oblidaria.
Segons els metges quedaven quinze dies per la mort de la meva petita Lisa. Però aquell dia, des de darrere d'aquella finestra vaig veure com la meva filla respirava per última vegada. La vaig veure caure sobre la sorra, la vaig veure mullar-se per l'aigua que, de sobte, es bellugava amb més força. Vaig sortir corrents, cridant, plorant, conscient que la persona a qui més havia estimat, la meva vida, mai més em tornaria a mirar.

Cap comentari: