L'altre dia somiava.
Estava al camp, era la primavera, i l'herba era d'un color verd intens preciós, i estava decorada amb mil flors de mil colors diferents. I d'aquestes mil flors se'n desprenia una olor deliciosa, dolça però no en excés; era la meva olor preferida, la coneixia perfectament, però no aconseguia esbrinat per què.
El somni tenia so. Sentia la remor d'un riu que baixava acariciant les pedres, i podia sentir els diminuts peixos com lluitaven per avançar a contracorrent. Quanta força de voluntat hi posaven! Per un moment vaig pensar que podria ajudar-los, arrossegar-los riu amunt, però vaig recordar la sensació que tinc sempre quan vull que em deixin fer a mi sola per aconseguir tot el que em proposo; quan em vull demostrar a mi, únicament a mi, que ho puc arribar a fer sense que els altres m'ajudin.
Així que vaig deixar els petits peixets i vaig apagar el so del meu somni; vaig suprimir l'olor que em començava a neguitejar perquè no sabia perquè la coneixia, i em vaig estirar sobre mil flors de mil colors, vaig tancar els ulls i em vaig despertar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada