Bankrobber: barrejar la feina amb el plaer de l’amistat

El desè aniversari de la discogràfica reuneix els grups de la casa

El segell musical independent Bankrobber va celebrar el seu desè aniversari a la Sala Apolo de Barcelona en un concert on vam poder escoltar bona música i, sobretot, molt diversa. La discogràfica va poder posar en evidència el missatge que predica: l’aposta per un model de proximitat amb els seus artistes.

El primer en pujar a l’escenari va ser el nou fitxatge del segell, Esperit!. Rascant la incredibilitat, Mau Boada va plantar cara al públic tot sol i envoltat per tots els seus instruments: bateria, guitarra elèctrica, guitarra acústica, teclat, sample, micròfon... Sense vergonya, feliç, va oferir un bon tast de música experimental. D’això se’n diu començar amb bon peu.

Els següents en sortir a tocar ja van ser els Gramophone Allstars, la banda de ska-jazz que acompanyaria la resta dels artistes de la nit. Cal destacar-ne dos aspectes importants: per una banda, la gran qualitat musical dels instrumentistes, fet indubtable. Per l’altra, la gran influència que van tenir sobre la música dels artistes de Bankrobber al llarg de la nit.

El Chico con la Espina en el Costado, Le Petit Ramon, El Petit de Cal Eril, Espaldamaceta, Sanjosex, Mazoni, Els Surfing Sirles i Guillamino van anar pujant a l’escenari, en aquest ordre, a cantar un parell de temes, sempre amb una tendència jazzística mesclada amb els seus respectius estils. Així, van sortir experiments molt interessants; músiques molt diverses però, alhora, aconseguint unitat musical dins el segell, encara que només fos per una nit.

Entre uns grups i els altres, el presentador de l’acte va anar recitant la lletra traduïda de la cançó Bankrobber de The Clash, tema que va inspirar el nom de la discogràfica. Finalment, per fer una mica d’homenatge i tancar la celebració, tots els artistes van pujar a l’escenari a cantar el tema de The Clash, sempre amb música jazz de base. Tot plegat va fer més que evident la bona relació que hi ha entre la discogràfica i els músics.

(Article publicat al web del setmanari laDirecta)

Oh... she can dance! (Andrea Motis)

Quina és la recepta de la felicitat? Avui n’he trobat una de deliciosa: Música (bona música), ball, amics (bons músics) i un gran somriure.

Andrea Motis, avui has emocionat un teatre ple a vessar. 1000 seients, 1000 persones. A mi, personalment, m’has aconseguit arrencar alguna llàgrima, no t’ho amagaré. Però com se’t passa pel cap cantar Hallelujah de Leonard Cohen amb tanta delicadesa? M’has encantat.

És una veu d’aquelles que no et pots perdre. Una veu de les que et transporta a una altra època i et fa posar la pell de gallina, i t’emociona i et fa somriure, i... Inevitable. Preciós, deliciós.

El teatre... Tornem al teatre... Surt Joan Chamorro amb el seu grup, un quartet de corda, amics (saxofonistes, cantants...), la germana d’Andrea Motis a tocar l’ukelele, surten ballarins a acompanyar una nit molt especial i... sorpresa! La joveníssima jazzwoman ens dedica un ball!

Andrea Motis és un petit tresor que no para de créixer. Amb només 16 anys ja ha actuat al Festival de Jazz Internacional de Barcelona. Quin és el següent pas? I quants més l’acompanyaran? He vist el talent amb els meus propis ulls, l’he sentit, vingut directament de la Sant Andreu Jazz Band. Quin és el secret del director de la Big Band, Joan Chamorro?

El jazz a Catalunya està ben viu. El jazz no és música d’adults. El jazz neix en les petites persones i creix – i que no deixi de sonar!–. Andrea Motis n’és una mostra ben clara. La seva veu, com un secret, ens porta el passat al present, i l’esperança al futur.

(referència al concert d'Andrea Motis & Joan Chamorro's group al Teatre Coliseum el passat 5 de novembre)

(Article publicat a laculturanovalres)

Michel Camilo, hipnotitzat pel jazz i la tradició llatinoamericana

El pianista presenta el seu nou projecte, ‘mano a mano’ (2011), amb la col·laboració de Giovanni Hidalgo i Charles Flores

Com en una baralla de galls, Michel Camilo es va enfrontar, el vespre del passat 16 de novembre, amb Giovanni Hidalgo en un cara a cara molt especial. Canviant el ‘palenque’ pel Palau de la Música i transformant la rivalitat en compenetració, el pianista dominicà i el percussionista de Puerto Rico van oferir una autèntica exhibició de talents, arbitrats pel cubà Charles Flores al contrabaix.

Com tres reis (mags, m’atreviria a dir), els músics llatinoamericans van fer del Palau de la Música el seu propi palau. Amb el ritme corrent per la sang i una velocitat absolutament increïble, Michel Camilo i Giovanni Hidalgo van encetar un diàleg ‘mano a mano’: un duel entre un excel·lent pianista i un, també excel·lent, percussionista.

Com si es tractés de la música més simple del món, Michel Camilo va atacar el seu nou projecte, que –va dir – havia tingut compost i arranjat en una sola setmana. El públic va poder gaudir tant de l’energia i la vitalitat d’alguns dels temes (els dits de Camilo recorrent tot el piano, carregant amb força sobre cada acord, cada tensió), com de la tendresa i les carícies de les mateixes notes que es van endur l'Alfonsina al fons del mar.

(Article publicat al web del setmanari laDirecta)

boja, emocionalment inestable.........

POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA, POSSESSIVA, DESEQUILIBRADA !!!!!

RELAXA'T RELAXA'T RELAXA'T RELAXA'T RELAXA'T RELAXA'T RELAXA'T.....

RESPIRA...

43è Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona

Quan pensem en un estil de música sovint ens passa pel cap un període de temps, més curt o més llarg. Aquests deu, quinze o vint anys són els que va durar el seu èxit, sempre pendent de les modes, de l’acceptació social... Però pensem en el jazz i veurem que, després de més d’un segle des de la seva aparició, encara avui segueix sent un gran referent musical arreu del món.

I és que el jazz ha evolucionat i, tenint en compte que la música és part de l’ésser humà, podríem perfectament aplicar-li el lema de “adaptar-se o morir” de les teories evolutives. Així, podríem dir que el jazz no mor, sinó que s’adapta. És una idea simple per un estil de música molt complex.

Sigui com sigui, és un fet que el jazz continua formant part del panorama musical del moment. És per aquest motiu que cada any es pot organitzar un festival de jazz a diverses ciutats del món i seguir tenint una gran repercussió cultural. Entre aquests, doncs, hi trobem el 43è Festival Internacional de Jazz que se celebra a Barcelona.

No. Generalment no és gratuït. Està muntat per empreses que volen cobrar, s’ocupen uns espais que s’han de pagar i, més important, ens porten músics de gran fama internacional que viuen de la música. La cultura no val res si no és gratuïta, però sovint ens costa uns diners.

Tot i així, s’han organitzat algunes activitats que sí que són gratuïtes. És per això que els dies 21, 22, 28 i 29 d’octubre podem anar a la Font Màgica de Montjuïc a gaudir d’un espectacle a ritme de jazz, o bé anar a veure l’exposició fotogràfica Instrument Head de Michael Weintrob del 2 de novembre al 2 de desembre al Silken Gran Hotel Havana. L’espai Monvíntic acollirà una sessió amb entrada lliure el proper 28 d’octubre amb la presència del periodista Ashley Kahn i el compositor i saxofonista, Rudresh Mahanthappa. Per anar-hi farà falta una reserva prèvia al telèfon 93 272 61 87.

Es pot trobar tota la informació dels concerts i actes del Festival als següents enllaços:

http://www.theproject.es/es/festival/festival.php?idfestival=51

http://barcelonajazzfestival.blogspot.com/

(Article publicat a laculturanovalres, SerieBcn i CaraB)

Rudresh Mahanthappa es posa a prova amb un ‘Before & After’

El periodista Ashley Kahn fa parlar al saxofonista indi-americà Rudresh Mahanthappa a través de la música jazz

El passat 28 d’octubre, l’espai Monvínic de Barcelona va acollir un Before & After de JazzTimes entre el periodista novaiorquès, Ashley Kahn, i el saxofonista de jazz Rudresh Mahanthappa en motiu del Festival Internacional de Jazz de Barcelona.

Ashley Kahn va presentar el saxofonista indi-americà, Rudresh Mahanthappa, el passat divendres en una sessió de Before & After. Kahn posava un tema de jazz que tingués alguna relació amb el saxofonista, i aquest havia d’endevinar quin tema era, de qui era i qui l’interpretava. D’aquesta manera, el públic podria escoltar “com els músics pensen en la música”.

Rudresh Mahanthappa va aprofitar l’ocasió per promocionar el seu nou CD, Samdhi, que presentava aquell mateix vespre a la sala Luz de Gas de Barcelona. El projecte està basat en la música del sud de l’Índia, que és on té els orígens el saxofonista. Seguint en la mateixa línia, alguns dels temes que va proposar el periodista també hi estaven relacionats. D’aquesta manera, aconseguia que Mahanthappa parlés de la música i de la seva vida en un únic context.

Ashley Kahn va recomanar molt que el públic anés al concert. Com va expressar, “cada vegada que [Rudresh Mahanthappa] toca, passa alguna cosa especial”. El periodista va iniciar “l’entrevista” dient: “are you ready for a little fun and great music?”. I així va ser. Mahanthappa va narrar experiències de la seva vida i de la seva música, però no es va estar de fer somriure el públic amb les seves intervencions.

Més que un test

Kahn va posar un total de 10 temes. El saxofonista en va encertar quatre. El més impressionant, un tema del CD Triplicate, de Dave Holland, tocant amb Jack Dejohnette i el saxofonista Steve Coleman. Amb només dues notes, Mahanthappa va detectar de quin àlbum es tractava. Com va dir, de jove se l’havia escoltat “una vegada darrere l’altra”, fins i tot va transcriure el solo de saxo de la pista 1 quan estudiava. Una altra referència important per a Mahanthappa que va sortir durant el Before & After va ser la de l’indi Kadri Gapalnath, “una de les persones amb qui sempre havia volgut tocar [...] és com l’oncle que mai he tingut”.

La font màgica de Montjuïc, a ritme de jazz

En motiu del Festival Internacional de Jazz de Barcelona, la font màgica de Montjuïc va acollir un petit espectacle especial d’aigua i música que el públic va poder gaudir gratuïtament els dies 21, 22, 28 i 29 d’octubre. L’acte es repetirà els dos propers caps de setmana.

L’espectacle va fer menció de grans músics de l’esfera del jazz i dels temes més típics i coneguts. El públic, d’edat i procedència variada, va poder escoltar clàssics com Watermelon Man i Birdland, entre molts d’altres.

'En persona' presenta Sidonie i el seu últim projecte 'El Fluido García'

Sidonie va presentar ahir el seu nou CD, “El Fluido García”, a la Sala Apolo de Barcelona en una sessió de En persona, la tercera edició d’una aposta pels concerts-tertúlia.

La Sala Apolo de Barcelona, amb la pista plena de cadires, va rebre ahir una nova sessió del programa En persona. El grup Sidonie va venir a presentar el seu CD, “El Fluido García”, i a respondre les preguntes que durant una estona va poder fer el públic. D’aquesta manera, els fans del grup van poder conèixer la cara més humana dels tres components de Sidonie: Marc Ros, Jesús Senra i Axel Pi.

A les 21h totes les cadires de la pista i els balcons laterals de la sala ja estaven plens. Els músics van sortir uns minuts tard enmig dels aplaudiments d’un públic molt entregat. El tret de sortida el van donar amb la cançó La sombra, seguit d’altres temes antics. A continuació van presentar el seu últim projecte, “El Fluido García”, CD que va sortir a la venta tot just el passat 18 d’octubre. El tancament del concert va fer aixecar tot el públic de les cadires per aplaudir els Sidonie i un dels temes més representatius del seu nou CD: El bosque.

El concert portava una sorpresa per al públic. Santi Balmes i Julián Saldarriaga, components del grup Love of Lesbian, van pujar a l’escenari a compartir una estona de música amb Sidonie. Marc Ros va explicar: “ens vam conèixer pixant..., i vam comparar...” Els dos grups ja fa molts anys que són amics, i el públic ho va poder apreciar en la seva escenificació.

Després d’una estona de música va arribar l’hora de la tertúlia. Els tècnics van fer espai a l’escenari i hi van posar una tauleta amb cadires igualment petites. Entre ampolles, copes de vi i alguna cervesa, els tres amics van obrir pas al torn de preguntes. El silenci inicial del públic va fer sortir l’espontani humor dels músics, creant així un ambient agradable i de proximitat. Durant els minuts de tertúlia, les rialles tant dels espectadors com dels Sidonie van omplir la Sala. Sense anar més lluny, la primera pregunta: “qué os ha inspirado el nombre de “El Fludo García”? quién es García? y lo más importante, de qué tipo de fluido estamos hablando?”. Seguint la línia van anar sortint preguntes ben elaborades que van rebre respostes com “psicodelia de puta madre hecha en esta país”.

A la pregunta de què en pensaven sobre les crítiques de la premsa cap al nou CD, els Sidonie van voler reivindicar el volum que posen als seus concerts quan toquen cançons de “El Fluido García”, ja que el pugen molt, com va poder apreciar el públic de l’Apolo. En canvi, només parlen del retorn del grup a la psicodèlia.