Sant Jordi

Ja se sap que, per Sant Jordi, toca regalar o rebre roses i llibres. Sovint, fins i tot, ja sabem qui tindrà el detall de fer-ho però, tot i així, no deixa de sorprendre’ns i de fer-nos il·lusió.

Quan ens llevem al matí i trobem una rosa al costat del llit; o quan, enmig de la multitud del carrer, algú especial ens dóna, de totes les roses, la que trobem més preciosa, fent-nos sentir el centre de totes les mirades; quan ens donen un llibre embolicat delicadament, com un secret, i l’obrim per la primera pàgina descobrint una frase única, només per a nosaltres.

El dia de Sant Jordi és un dia molt especial. Només cal sortir al carrer per adonar-se’n. Flors i llibres per tot arreu, gent que passeja pels carrers de les ciutats i els pobles, resseguint totes les parades de flors i olorant les tapes dels llibres, passant pàgines lentament pel simple plaer de sentir el xiuxiueig de les carícies del paper... Mil cares que s’il·luminen amb la llum d’un dia màgic.

Un dia especial només a Catalunya. I pensar això omple d’orgull, perquè després de tants anys - segles, fins i tot!-, aquesta tradició es manté viva. L’any 1456, el 23 d’abril es va convertir en festa, commemorant la mort de Sant Jordi. Més tard, als inicis del segle XX, va ser quan es va iniciar la tradició que les parelles es regalessin una rosa, vermella com la sang que, com diu la llegenda, va vessar del drac que va matar Sant Jordi. S’hi va afegir, a més, la figura del llibre quan es va proposar el 23 d’abril, suposada data de la mort de Cervantes i Shakespeare, com a Dia internacional del llibre.

Cap al segle XIV, a Tolosa s’havia iniciat la celebració dels Jocs Florals, que servirien per promoure la poesia catalana i trobadoresca. Tot i així, es van acabar perdent. Al segle XIX, amb la Renaixença catalana, es van tornar a recuperar aquests premis. Des d’aleshores el poble català ha passat per un munt d’etapes complicades, de repressió, èpoques que podrien haver acabat amb la llengua, la cultura i, en general, amb el país. Però ha resultat ser al contrari; hem pogut sobrepassar-les totes. La Dictadura de Primo de Rivera va prohibir la celebració. Així, l’any 1924, es van haver de fer a Tolosa. L’any següent no es van repartir els premis i, finalment, es van acabar celebrant, els darrers tres anys de la dictadura, en privat. Durant la Guerra Civil espanyola els Jocs Florals es van tornar a anul·lar per la repressió antinacionalista però, en comptes de morir aquí, els catalans exiliats els van continuar celebrant a diversos països, sobretot de centre i sud Amèrica, però també a alguns llocs d’Europa.

Les roses pinten els carrers de Catalunya del vermell més intens, carrers que durant segles han amagat els secrets més íntims dels artistes.

Sembla que, cada any que passa, la festa, els Jocs Florals i la llegenda de Sant Jordi creixen més. Sembla que, al cap i a la fi, cada any Sant Jordi mati de nou el drac, i cada vegada amb més força.

Neteja a fons

De vegades, tot i que es fa força complicat, cal fer neteja. Llençar un munt de coses inútils que en el fons saps que mai més necessitaràs però que en principi guardaves "per si de cas". S'ha de fer amb els armaris, que estan plens de roba que no t'agrada i que no faràs servir mai més, perquè ja no és de la teva talla, perquè està massa vella i comença a fotre pena que la portis pel carrer o perquè te la vas comprar un dia pensant que et quedaria bé iun cop a casa vas veure la realitat...

També s'ha de fer amb totes les capses i caixes que hi ha per casa i que estan plenes d'objectes que mai fas servir, i que per això estan dins de capses i caixes, perquè no els necessites. No necessites trenta clauers, perquè només tens un joc de claus. No necessites vint llibretes, perquè ja no escrius sobre paper des que et vas fer el bloc. I no necessites mil records que cada vegada que mires et transporten a una època desagradable que no t'agradaria tornar a viure... però mai els has llençat perquè, tot i així, hi ha alguna cosa que et diu que no ho hauries de fer... Tothom diu que aquestes petites coses són les que formen la vida. I potser sí, potser sí que aquests mil records te'ls pots guardar al fons de les capses i les caixes, però la resta ja ho pots portar a reciclar tot, o regalar-ho.

I també està bé, de tant en tant, mirar totes les llistes que tens al mòbil, a internet... i adonar-te que hi ha gent amb qui mai més tornaràs a parlar, o que fins i tot pot ser que ja no existeixin. No està malament esborrar aquesta gent, és un pas per oblidar i passar pàgina.

I igual que amb tots els armaris, les capses, les caixes i les llistes, de vegades, si et poses a pensar, ni que sigui intentar-ho, et pots aconseguir treure el cap alguns prejudicis que fins ara t'impedien fer tot allò que volies, o que no sabies que volies; fer coses que desitjaves però et feien por, perquè mai les havies fet i no havies tingut l'ocasió de començar-les... I si et pots netejar el cap i eliminar-ne un munt de tonteries és possible que arribis a fer-ho...

Jo ja m'entenc... suposo que ja m'entenc.

Respira, no t'estiris els cabells, no et peguis, respira!

Tinc constantment un mar de llàgrimes preparades per caure lliscant dels meus ulls, i massa sovint he de treure-les perquè no les puc contenir. És com una necessitat, inevitable.

I vaig a l'escola i per qualsevol estupidesa començo a notar unes ganes de vomitar gairebé imparables. Però en realitat crec que només és una sensació psicològica, perquè mai acabo vomitant.

I després me'n vaig a casa i allà m'hi trobo una gent que amb prou feines em coneix, perquè jo no els ensenyaré què tinc a dins, no ho faré. I si em pregunten, m'empasso les paraules. I si estic trista, m'empasso les llàgrimes. I així cada dia, o cada dia que faci falta. Al cap i a la fi és com estar actuant. Seria una gran actriu, no en dubteu!

Manuela, Segismundo... La seva filla té una malaltia. No els sabria dir quin és el diagnòstic, però el que és ben clar és que no toca de peus a terra i que, quan ho fa, se sent infravalorada, per això prefereix volar. Però no té ales. Senyors, la seva filla no té ales perquè, tot i que és un àngel, va rebutjar-les per poder estar a un nivell terrenal inferior a la seva categoria de manera que es pogués sentir mínimament integrada entre els éssers que habiten el planeta.

La qüestió és, doncs, que la seva filla té un problema, i necessita un psiquiatra que li recepti unes pastilles per tal que es pugui centrar.

I després surto al carrer i fa sol, i li vull somriure, però hi ha dies que es fa tan difícil...

Està boja. Senyors, només cal que llegeixin què escriu, tot i que a ella no li agradaria gens, perquè d'aquesta manera podrien arribar a apropar-se, una mica, a la seva dispersa i descentrada ment perversa i creguin-me que no estaria gens contenta que vostès la llegissin.

I mil coses sense sentit que em passen per la ment i que després les vull escriure però de vegades en sóc incapaç, perquè no és el mateix elaborar un text eternament llarg al cap que després haver-lo d'imprimir al paper, perquè el paper és molt fill de puta, i segons quin escullis és molt porós i s'emporta les llàgrimes, i no em deixa expressar-me com m'agradaria.

Però, al cap i a la fi, a qui li importa si aquest text té una gota que coherència o si he vessat mil cinc-centes llàgrimes mentre l'escrivia. Igual que és possible que no n'hagi vessat ni una però tu et pensis que sí.

Clarament està delirant. Necessita pastilles, un parell de bofetades i un any sabàtic.

Escriure amb la ment en trànsit, una experiència increible

Es va repassar el perfil de la cara suaument amb el dit índex mentre s'observava de reüll al mirall.

Era perfecta. Les proporcions perfectes, la pell perfecta, dolça... Els ulls li brillaven d'emoció; Cada vegada que es mirava al mirall es veia més preciosa.

Havia trobat l'amor en ella mateixa i el seu cor egoista mai seria capaç d'estimar a ningú més. Necessitava la seva bellesa com l'aire, inclús més; necessitava la seva bellesa per poder respirar.

Va recordar aquell dia en què se li havia trencat el mirall en milions de trossets. La desesperació en adonar-se que no es podia veure. Durant hores havia intentat arreglar-lo per acabar amb una terrible reconstrucció que li deformava el rostre i les mans tallades, plenes de sang que rajava tacant el terra del bany.

Sense la seva bellesa, el seu perfil perfecte, no era ningú.

Es va vestir lentament repassant cada milímetre perfecte del seu cos.

Va sortir al carrer amb els pensaments a la lluna. No veia res, no sentia res... Només la perfecció del seu cos.

L'amor perfecte. L'amor que mai li fallaria.