Sant Jordi

Ja se sap que, per Sant Jordi, toca regalar o rebre roses i llibres. Sovint, fins i tot, ja sabem qui tindrà el detall de fer-ho però, tot i així, no deixa de sorprendre’ns i de fer-nos il·lusió.

Quan ens llevem al matí i trobem una rosa al costat del llit; o quan, enmig de la multitud del carrer, algú especial ens dóna, de totes les roses, la que trobem més preciosa, fent-nos sentir el centre de totes les mirades; quan ens donen un llibre embolicat delicadament, com un secret, i l’obrim per la primera pàgina descobrint una frase única, només per a nosaltres.

El dia de Sant Jordi és un dia molt especial. Només cal sortir al carrer per adonar-se’n. Flors i llibres per tot arreu, gent que passeja pels carrers de les ciutats i els pobles, resseguint totes les parades de flors i olorant les tapes dels llibres, passant pàgines lentament pel simple plaer de sentir el xiuxiueig de les carícies del paper... Mil cares que s’il·luminen amb la llum d’un dia màgic.

Un dia especial només a Catalunya. I pensar això omple d’orgull, perquè després de tants anys - segles, fins i tot!-, aquesta tradició es manté viva. L’any 1456, el 23 d’abril es va convertir en festa, commemorant la mort de Sant Jordi. Més tard, als inicis del segle XX, va ser quan es va iniciar la tradició que les parelles es regalessin una rosa, vermella com la sang que, com diu la llegenda, va vessar del drac que va matar Sant Jordi. S’hi va afegir, a més, la figura del llibre quan es va proposar el 23 d’abril, suposada data de la mort de Cervantes i Shakespeare, com a Dia internacional del llibre.

Cap al segle XIV, a Tolosa s’havia iniciat la celebració dels Jocs Florals, que servirien per promoure la poesia catalana i trobadoresca. Tot i així, es van acabar perdent. Al segle XIX, amb la Renaixença catalana, es van tornar a recuperar aquests premis. Des d’aleshores el poble català ha passat per un munt d’etapes complicades, de repressió, èpoques que podrien haver acabat amb la llengua, la cultura i, en general, amb el país. Però ha resultat ser al contrari; hem pogut sobrepassar-les totes. La Dictadura de Primo de Rivera va prohibir la celebració. Així, l’any 1924, es van haver de fer a Tolosa. L’any següent no es van repartir els premis i, finalment, es van acabar celebrant, els darrers tres anys de la dictadura, en privat. Durant la Guerra Civil espanyola els Jocs Florals es van tornar a anul·lar per la repressió antinacionalista però, en comptes de morir aquí, els catalans exiliats els van continuar celebrant a diversos països, sobretot de centre i sud Amèrica, però també a alguns llocs d’Europa.

Les roses pinten els carrers de Catalunya del vermell més intens, carrers que durant segles han amagat els secrets més íntims dels artistes.

Sembla que, cada any que passa, la festa, els Jocs Florals i la llegenda de Sant Jordi creixen més. Sembla que, al cap i a la fi, cada any Sant Jordi mati de nou el drac, i cada vegada amb més força.