Sempre m'han tingut per una persona covarda, que no s'atreveix a fer res, que mai s'arrisca en la vida. I tenien raó, perquè jo mai m'hauria jugat ni un cèntim, ni per mi ni per ningú.
I aquí estic ara, davant del precipici. El vent m'empeny amb força i se m'emporta terra endins; em vol salvar. Però jo vull anar endavant. Vull saltar al buit. Mai m'hauria imaginat que seria capaç de fer-ho.
M'apropo a la vora del penya-segat. Només he de saltar... una passa endavant i seré lliure...
... i caic, amb molta força; més ràpidament que no em pensava. Mil pensaments en un segon...
De sobte la llibertat que tant desitjava s'ha convertit en terror.
Per què ho he fet? Per què he saltat?!
Mai hauria dit que m'atreviria a fer-ho, i tampoc m'hauria imaginat mai que hi ha decisions que un cop preses no es poden desfer.
El meu somni de llibertat ha resultat ser un viatge d'anada sense bitllet de tornada.
És un text ple de tòpics i força estúpid que vaig escriure fa temps i en principi no havia de publicar, però aquí està. I sóc plenament conscient que és un text ple de tòpics i força estúpid que vaig escriure fa temps i en principi no havia de publicar, però aquí està. (I podria continuar...)
2 comentaris:
A mi sincerament m'agrada perquè és una mica com ens sentim tots, però com sempre passa el mateix: ens n'adonem massa tard del que volem. Mai a ciència certa sabem on volem anar a parar, potser tens una idea del camí que vols seguir, però no saps on arribaràs.
No es per res estúpid =)
està bé el text, trobo que, malgrat com tu dius pot estar ple de tòpics, aquests tòpics no deixen de ser certs. Trobo que descriu bastant bé com ens sentim quan estem insegurs.
PD: realment, com em vas dir, el mon és molt petit.
Publica un comentari a l'entrada