get out

Tenia la mirada perduda, de tant en quant parpellejant. Li devien picar els ulls. Tot el metro trontollava. Quina perla de conductor ens havia tocat, mare meva! Queien maletes, una dona que no es podia aixecar, gent anant de punta a punta del vagó... Però ella quieta. Immòbil. Agafada amb dos dits a la barra, al fons del vagó. Ni la mínima expressió de moviment. I de sobte va girar el cap. Aleshores vaig ser jo, qui es va quedar quiet. Quins ulls més bonics... I de sobte, va tornar a la seva posició de no res. Quieta altre cop; i jo caient, empès per les curves dels túnels, com tothom, excepte ella.

Vaig deixar de mirar-la per uns segons. S'havien obert les portes i baixava poca gent, però en pujava molta. Ja casi no la podia veure. Només de tant en quant, quan queia alguna persona de les que ens separaven. Continuava mirant al no res, parpellejant llarg de tant en quant i mirant els moviments de la gent que entrava i sortia del vagó. I just abans de sortir del seu racó per situar-se davant la porta, em va mirar i em va somrire.