la llum

ahir vaig veure la llum per primer cop. no em refereixo a la llum que veu un nadó al néixer, ni a la que veu algú quan té una bona idea. vull dir aquella llum que veu la gent quan ha de morir.

estava dormint, i al llevar-me, amb els ulls mig oberts, vaig veure la llum. vaig pensar: "és la teva hora. ja no et queda més vida. aquí acabes." però després d'obrir del tot els ulls em vaig adonar que em quedaven coses per fer. no volia morir. així que li vaig dir a la llum que marxés. que em donés alguns dies per poder pensar i per poder completar aquesta vida. així que la llum va desaparèixer, i amb ella, la por que m'havia entrat en pensar que mai tornaria a veure tantes coses i tanta gent.

així que em vaig llevar em vaig ficar a la dutxa. vaig posar l'aigua molt calenta. la llum m'havia deixat freda. el cos fred, l'ànima gelada. després vaig cridar a la maria, (la dona que s'encarrega de mantenir-me. és una bona dona, la maria. no la puc deixar sola. ella m'ha fet sempre les compres, ella és qui sempre s'ha encarregat de cuidar-me quan jo estava malalta.) li vaig demanar que em preparés el millor esmorzar. li vaig demanar que avisés als meus amics, a la meva família, als meus veïns.. a tothom. li vaig dir que preparés esmorzar per tots ells. que en sortiria molt, molt ben recompensada. 

quan tots van ser a casa els vaig fer seure al voltant de la gran taula que havia comprat el meu marit quan ens haviem casat. li agradava que menjéssim l'un davant de l'altre. a una distància esplèndida. no ens veiem les cares, però deia que quedava bonic. i és cert. aquella taula sempre ha quedat bé. tant si hi havia molta gent com poca. i ahir la vaig tornar a fer servir. un cop allà els ho vaig explicar. havia vist la llum, i sabia que al cap de poc tornaria a buscar-me. volia despedir-me d'ells. els volia dir que els estimava, a tots. alguns van plorar, d'altres em van mirar amb cara d'estranyats. els vaig despedir després d'explicar'ls-hi com volia ser enterrada i on. al costat del meu marit. la caixa ja estava encarregada. blanca, amb les mides ja preses. els vaig despedir, i vaig fer cridar al senyor notari. el testament ja estava fet, però faltava arreglar algunes coses. la fortuna, que en un principi anava tota pels meus fills, la vaig dividir per donar-ne una quarta part a la maria. la casa dels afores era pel fill gran, la del poble per la filla mitjana. i la casa gran, que primer volia donar al poble, la vaig donar a la maria. solitària dona, ara tindria diners i lloc per viure. cinc fills i viuda no podria haver tirat endavant quan jo fos morta.

l'amadeu, el notari, em va mirar amb cara estranyada, però finalment ho va acceptar, em va fer un petó a la mà i em va deixar descansar en pau.

vaig anar a parlar amb la maria. li vaig explicar què havia fet. m'ho va agrair tant.. aleshores vaig saber que ho havia fet bé. molt bé.

vaig dedicar la tarda a endreçar la casa. vaig treure la pols, vaig netejar les habitacions.. i finalment vaig fer les maletes. no volia morir a casa, volia morir a l'hospital. vaig deixar-ho tot preparat perquè la maria hi pogués viure i vaig abandonar la casa dels meus somnis per sempre.

a l'hospital em van donar una habitació preciosa. amb vistes al jardí. 

aquest matí m'he llevat i no he vits la llum. i aleshores m'he espantat. pensava que em tocava morir, ja ho havia acceptat, ja tenia mig cos en la mort. però la llum no venia. aleshores m'han vingut ganes d'escriure. i ara, quan acabi aquestes últimes línies, em prendré la pastilla blava, la que et fa adormir per sempre, i deixaré aquest conte a la tauleta del costat del llit, perquè la gent sàpiga com i perquè he mort.

vull tornar a estar al teu costat. vull reposar el meu cos amb tu, per sempre.