primer ha passat un noi. portava la música tan forta que he pogut cantar aquell trocet de la cançó que a tu tant t'agradava. (Cada cop que estimo ho faig en català. I quin mal faig, si dic que sóc independentista? I quin mal faig si dic que vull la independència?).
Però ni aquell noi ni jo hem pogut cantar-la tant bé com ho feies tu. Estimaves les paraules que em deies i em cantaves.
Després m'he assegut davant d'aquella botiga on anaves a comprar aquella roba que et quedava tant bé. Recordes aquell banc? Jo m'asseia allà i esperava a que sortíssis, més maco que mai. Aleshores els ulls et brillaven, dient-me que era el meu torn. I jo entrava a la botiga mentres tu esperaves a que jo sortís. I et mirava amb cara de tonta, o com deies tu, cara d'àngel.
Se m'ha fet tard, així que m'he saltat la primera classe. La que ens saltavem tu i jo cada divendres per poder anar al parc.
I finalment he pensat en el que em vas dir l'últim dia: "T'estaré observant des del cel. Si et passa res et protegiré." I me n'he adonat. No t'he vist, però t'he notat, al meu costat. I aleshores he plorat, i t'he sentit somriure, un altre cop al meu costat.
3 comentaris:
Doncs el que jo penso és que vull enmaorar-me d'algú, o que algú m'estimi però que no sé qui és.
Brut, que no hi ha cosa més bonica que saber que algú t'estima!
Has escoltat mai Rauxa, carina? :)
(Ahir vaig tornar a veure en Cesk i em va saludar per propi peu..)
Ooh! Pensem el mateix! :)
Publica un comentari a l'entrada