Som una fràgil línia de pensaments amb un petit cor feble que no suporta tant amor.
Però som una necessitat. Una força immensa de desig.
Un fil que no trigarà en trencar-se; i ens farem mal.
El meu cor no ho podrà suportar.
Ho noto. Moriré el dia que em deixis d'estimar.
Faig les maletes i marxo, abans no sigui massa tard.
M'ho enduré tot, no et vull deixar el cor.
Cor malalt; esclatarà quan surti per la porta.
Et faré mal, però tu ets més fort, i més que en seràs.
El teu cor s'eixamplarà.
Et prometo que m'oblidaràs.
3 comentaris:
buf...
És maquíssim...
Ben evocador.
El temps farà el seu paper, segur.
Publica un comentari a l'entrada